Cridaran les pedres

Per enaltir els mèrits dels vencedors de l’esport, de la política, la guerra o de qualsevol altra comtessa, les pel·lícules “de romans” i els reportatges moderns, els presenten envoltats de faramalla. Entren victoriosos dalt de cavalls engarlandats o, sobre vehicles fora sèrie. A cap rei del món se li acudiria entrar als seus dominis a dalt d’un ruc. Però Jesús ho fa. Perquè és un Rei insòlit, d’una altra mena: un Rei de pau. I per això es presenta tan humilment, que els que mesuren els homes pel seu poder, el menystenen. I en canvi, les criatures que desconeixen el convencional, l’aclamen i n’entusiasmen molts més. Feia tanta falta un Rei de pau en aquell temps com en el nostre. Fa més de mig segle que es va dir: “la Humanitat ha de posar fi a la guerra o la guerra posarà fi a la humanitat” (J.F. Kennedy a l’ONU). I estem on estem, envoltats de riscos i de carrerons sense sortida. Farem bé diumenge d’acompanyar les criatures a la plaça amb palmes i palmons? Sí, si reconeixem Jesús de debò: Rei de pau. Sí, si la poètica del moment ens recorda les pròpies limitacions i ens purifica de l’arrogància que ens fa còmplices del mal. En canvi si ens empenyem a fer callar la criatura que portem a dins, cridaran les pedres.