Crisi de la societat civil?

Un dissabte a la tarda de no fa gaire, a la inauguració de l'exposició commemorativa dels 20 anys de l'atemptat contra el Pi del Xandri em comentava lamentant-se un dirigent veïnal de llarg recorregut, com és de difícil passar el testimoni de l'entitat a gent més jove. L'endemà a les 5 de la matinada, amb uns centenars de caminadors, vaig iniciar un any més la Ruta dels Tres Monestirs, una magnífica caminada de 52 km, que impecablement organitzen cada dos anys els clubs excursionistes del Vallès i que enllaça Sant Cugat amb Montserrat passant pel monestir de Sant Llorenç al cim de la Mola. Al llarg del recorregut vàrem anar trobant els controls atesos per voluntaris, entre d'altres, gent del Club Muntanyenc de Sant Cugat. Gent que potser s'havia llevat abans de les 4 en el dia que s'avançava l'hora i havien dedicat una gran part del diumenge a garantir que la ruta fos un èxit, el que és d'agrair. Em va cridar l'atenció que la majoria dels voluntaris que encara tenien cabell, pentinaven canes.

Aquests fets en dies successius, em retornen una reflexió que fa anys em volta pel cap: crec que una part del nostre sistema associatiu està en crisi per manca de relleu generacional. També podria ser que l'exigència dels estudis i la inserció laboral allunyin els joves temporalment de la societat civil tradicional, o potser quelcom més profunda i les formes d'oci arrelades entre ells i els seus interessos vitals, posen en crisi un model del qual els catalans ens en sentim orgullosos, i que ha vertebrat aquesta societat fent-la més democràtica i resilient a les ensulsiades de la història. En tot cas val la pena pensar-hi i reaccionar.