#Cuéntalo

Fa poc una bona amiga em va explicar el seu #MeToo. Una experiència amb agreujants de família i infantesa. Mai no ho havia fet i volia saber com sonava el que només va provar de dir a la mare, que ho va fer desaparèixer.

Arran de la sentència de la manada i la indignació viscuda a Pamplona, Sant Cugat i arreu, moltes dones han explicat el seu cas a les xarxes amb l’etiqueta #Cuéntalo, que fa palès que totes han viscut agressions, abusos o la por de patir-los. M’he demanat què podia fer. Escriure en femení? Omplir els meus relats de dones? Això ja ho faig. En l’escalfor del moment vaig escriure:

—Avui, definitivament, he canviat de sexe.

No em sembla prou. Què podem fer els homes? Entendre que no és qüestió de codi penal ni de jutges masclistes, és mentalitat. Defensar qualsevol dona no perquè sigui filla o amiga, sinó perquè és un ésser humà. No em sembla prou encara. Mirar dins nostre i confessar.

Jo confesso. Tenia catorze anys i sovint feia campanes amb una colla de classe i alguns de més grans. Ens sentíem rebels, fumàvem i parlàvem de noies. Un dia, amb dos dels més ganàpies, anàvem cap als futbolins i ens vam creuar amb unes noies d’uniforme de col·legi. Ells dos les van arraconar per deixar anar les mans i fer-les cridar, abans de sortir tots corrents.

No vaig dir res per por a la mofa d’aquells pinxos i els seus incondicionals que els hi reien aquestes gràcies repugnants. Però me’n vaig allunyar. Fins avui tinc un sentiment de culpa. No es pot ser neutral. Si calles i no et poses del costat de les dones, estàs a favor de l’abusador.