Cuidar qui ens cuida

Quan sortim d'aquest confinament moltes coses canviaran. Fa uns dies pensava que això ens portaria a una millora general, que aquesta crisi per força ens transformaria en persones més solidaries. Que aprendríem que fer les coses pausadament no sols és igual d'eficient, sinó que és millor per al nostre benestar i el del planeta. Que sortirem d'aquesta posant en valor les cures, perquè des de la nova situació ens n'adonaríem que la vida no s'atura quan s'atura la feina productiva ni tampoc els treballs que la sostenen.

Ahir vaig veure una informació del Servei d'Ocupació Municipal on s'anunciava la necessitat de cobrir de manera urgent feines al sector de serveis a la comunitat. Tant les residències de gent gran com els centres per persones amb necessitats especials estan en quadre, els hi falta personal. Son feines essencials i alhora precàries i que molt poca gent es proposa fer-les, encara menys en una situació d'emergència.

I això em va fer pensar. Crec que quan aplaudim cada vespre al personal sanitari, ho fem perquè realitzen una feina pel bé comú i necessitem agrair-los-ho. Fem-ho nosaltres també encara que estiguem tancats a casa. Treballem pel bé comú, començant per casa nostra, seguint pels veïns de l'escala i busquem la forma de col·laborar amb serveis essencials, voluntariat o de suport mutu.

Però sobretot i el més important: cuidem a qui ens cuida. No oblidem com aquest sistema tracta a les persones que fan les feines més importants de totes, i que solen ser les dones i les persones migrades. No oblidem que quan tot això s'acabi, haurem de seguir lluitant i reivindicant els drets, la dignitat i la vida.