Cuidem-nos més entre nosaltres

Poques setmanes abans de l'arribada del meu segon fill, em trobo que algunes converses que vaig tenir durant l'embaràs de la primera filla, ara es repeteixen. Són converses amb dones, que també són mares i que són uns quants anys més grans que jo. Després de les felicitacions pertinents, la cosa vindria a ser alguna cosa així com "jo vaig aguantar fins a l'últim dia"; "em vaig posar de part que estava a la feina"; o "quina sort això d'ara, vaig sortir de l'hospital i al cap de pocs dies a treballar".

He arribat a sentir "ara a les embarassades se les tracta de malaltes". És necessari tot això? I precisament venint de dones? La primera resposta que em surt, així sense pensar gaire, és "en quina paret de casa tens el premi penjat segons vas aguantar fins a l'últim dia?". És una llàstima que el sistema ens hagi portat a situacions així. Potser fa 10-20 anys, per la situació laboral que hi havia, les dones haguessin d'esforçar-se molt i demostrar que, fins i tot, durant les 40 setmanes de gestació eren tan vàlides o més com els seus companys, homes.

Ara no és que estiguem en situació d'igualtat total, ni de bon tros, però s'ha millorat en alguns aspectes i hem obtingut diversos drets que, per sobre de tot, les dones hauríem de protegir i fer-nos costat entre nosaltres. Està clar que cada embaràs és un món i cada situació laboral i personal és diferent, però penso que comença a ser hora de deixar de presumir d'una situació, que més que per estar orgullosa, sap greu... Prou difícil ho tenen algunes dones davant els seus companys o caps, homes, com perquè entre nosaltres (les dones) no ens cuidem com cal.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.