De bracet amb la por

Confesso que he mentit. Confesso que he cridat 'No tinc por' però en realitat sí que en tinc. I que consti que com a lema m'encanta. Dijous 17 d'agost, quan una furgoneta va entrar per les Rambles a tota velocitat fent ziga-zaga, jo era a Sant Cugat dinant amb una bona amiga.

Quan vam saber què havia passat vaig tenir por. Tot i així vaig agafar el cotxe i me'n vaig tornar cap a Barcelona, on visc. Aquella nit, tenia por que el terrorista que buscaven encara rondés per allà. Tenia por i per primera vegada en ple estiu vaig tancar persianes i finestres.

L'endemà vaig anar al minut de silenci a Plaça Catalunya i, com tants d'altres, vaig baixar Rambles avall fins al mosaic de Miró, on es va aturar el terrorista. Algunes cares, fruit de la por, em semblaven fins i tot sospitoses. Fa una setmana, de viatge al País Basc, vaig veure una furgoneta idèntica a la de l'atemptat aparcada a Zarautz. Vaig apuntar la matrícula. M'he tornat addicta als tuits de Mossos d'Esquadra; no fos cas que em perdi alguna cosa.

Quan Estat Islàmic va fer un vídeo amenaçant amb nous atacs a casa nostra, altra vegada ella: la por. Aquest dissabte he tornat a sortir al carrer per manifestar-me i per tornar a mentir. Per dir ben fort i ben alt picant de mans que no tinc por, quan sí que en tinc. Encara que sigui en moments puntuals. Crec que qui més qui menys té por. I és sa i normal tenir-ne.

La clau està, com tantes vegades li havia llegit i sentit dir a en Carles Capdevila, en què no ens paralitzi. Que la controlem. Que la coneguem. Que la tolerem. Que ens hi fem amics. I que, anant-hi de bracet, ens permeti fer exactament la vida que dúiem abans del 17A.