De Club a Empresa

Encara recordo quan vaig començar a fer esport a Sant Cugat. Als meus pares no els costava res que jo jugués a Bàsquet i els entrenadors eren voluntaris. Teníem un gran president, en Ramón Trench (al cel sigui), aquell hobby li va costar.

Aquest model de seguida es va fer inviable, la professionalització de les federacions i àrbitres van pujar els costos i els pares van aprendre que l’esport té un valor fonamental en el creixement dels seus fills i els clubs cobraven quotes per jugar.

El model esportiu professional es va estendre com la pólvora. Els anys de bonança ens van fer creure a tots que tot això era fàcil, tothom volia viure de l'esport, encara es veu com un signe de distinció ser esportista professional, encara que sigui per mal viure.

Però el canvi de debò s’ha produït aquest any, la necessitat de crear ocupació, de recaptació estatal i el model de minijob creixent a Europa, ha fet que definitivament un club esportiu sigui una empresa. Una empresa en la que els seus directius son voluntaris i aquell hobby del que parlava abans, ja no només pot tenir un cost, hem de pensar, alguna cosa falla.

Mentre s’ho pensen els que dissenyen les polítiques laborals i donat que estic convençut que haurem de conviure amb el fet de ser empresa, haurem de crear noves solucions per als clubs de poble o de barri que són els que realment difonen la pràctica esportiva.

Els propers anys hem de veure canvis profunds en la gestió de les entitats, potser crear grans entitats amb molt poder de convocatòria o conformar-se en ser petits clubs de barri amb molta component social. Se’ns dubte un repte per a la gent que estem involucrats en el mon esportiu.