Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
De petita, quan tenia uns 8 o 9 anys, sortint del menjador de l’escola i aprofitant l’estona de pati abans de començar les classes de la tarda, els meus pares i les monges van decidir que el millor per a mi era ocupar aquesta estona per aprendre a escriure a màquina i no està fent el trapella com sempre per acabar castigada en algun lloc del pati.
Recordo una sala petita al costat de la recepció de les Escolàpies de Sabadell, on hi havia una Hispano Olivetti, gran i negra. Vaig estar dies i dies assentada com una senyoreta, això volia dir: cames no creuades i esquena recta, col·locant de forma correcta els dits al teclat de la màquina d’escriure seguint les instruccions de la monja més gran de l’escola, i que feia de conserge. Així va ser com vaig aprendre a escriure a màquina. Un aprenentatge que en aquells moments ho feia rondinant perquè, com us podeu imaginar, jo preferia més jugar que estar allà tancada. Però que més tard vaig agrair perquè gràcies a aquell aprenentatge no vaig perdre la bona col·locació dels dits i la rapidesa que vaig adquirir quan vaig passar a la màquina d’escriure elèctrica, a l'ordinador i a la Blackberry. Això sí, a part de que sembli que hagi recorregut la història dels teclats, ara per ara encara necessito teclejar i no fer relliscar els dits com es fan en segons quines terminals de mòbils o els Ipads.
Una cosa ha sigut aprendre a utilitzar la màquina d’escriure, l’ordinador o la Blackberry, i una altra cosa conèixer els nous llenguatges o més ben dit, les noves formes d’escriure. Què vull dir? Doncs que he hagut d’aprendre noves maneres d’escriure perquè no és el mateix escriure a màquina que escriure al mòbil: al mòbil escric de forma diferent quan envio un sms, un whatsApp, un missatge al Facebook o una piulada. Però no sols he hagut d’aprendre a escriure sinó també a llegir.
Encara ara ric quan recordo la primera vegada que la Rita, la meva neboda gran, em va enviar un whatsapp. Vaig haver de fer un esforç per entendre’l, perquè les paraules es simplificaven o no s’acabaven, s’escrivien de forma diferent o eren signes de puntuació i emoticons. La cosa és que vaig necessitar una bona estona per saber què nassos m’estava dient. Al mateix temps em vaig preocupar: no era la taquigrafia que vaig aprendre a la formació professional, ni tan sols un tipus d’escriptura diferent, sinó que era una escriptura mal escrita, inacabada, sense normes... I el què em va preocupar més era pensar que la Rita i els nens i nenes de la seva generació podien acabar oblidant allò que també em van ensenyar a les Escolàpies, la cal·ligrafia i la ortografia. Em vaig tranquil·litzar el dia que un amic em va dir que no em preocupés, perquè a l’escola d’avui poca cal·ligrafia es fa però sí s’ensenya ortografia.
De ben segur la Rita encara viurà més canvis i la societat, com sempre, s’adaptarà als nous temps i a aquelles noves tecnologies que encara no han aparegut, tal com jo vaig ser capaç de passar d’escriure amb la Hispano Olivetti a escriure amb la Blackberry.
Recordo una sala petita al costat de la recepció de les Escolàpies de Sabadell, on hi havia una Hispano Olivetti, gran i negra. Vaig estar dies i dies assentada com una senyoreta, això volia dir: cames no creuades i esquena recta, col·locant de forma correcta els dits al teclat de la màquina d’escriure seguint les instruccions de la monja més gran de l’escola, i que feia de conserge. Així va ser com vaig aprendre a escriure a màquina. Un aprenentatge que en aquells moments ho feia rondinant perquè, com us podeu imaginar, jo preferia més jugar que estar allà tancada. Però que més tard vaig agrair perquè gràcies a aquell aprenentatge no vaig perdre la bona col·locació dels dits i la rapidesa que vaig adquirir quan vaig passar a la màquina d’escriure elèctrica, a l'ordinador i a la Blackberry. Això sí, a part de que sembli que hagi recorregut la història dels teclats, ara per ara encara necessito teclejar i no fer relliscar els dits com es fan en segons quines terminals de mòbils o els Ipads.
Una cosa ha sigut aprendre a utilitzar la màquina d’escriure, l’ordinador o la Blackberry, i una altra cosa conèixer els nous llenguatges o més ben dit, les noves formes d’escriure. Què vull dir? Doncs que he hagut d’aprendre noves maneres d’escriure perquè no és el mateix escriure a màquina que escriure al mòbil: al mòbil escric de forma diferent quan envio un sms, un whatsApp, un missatge al Facebook o una piulada. Però no sols he hagut d’aprendre a escriure sinó també a llegir.
Encara ara ric quan recordo la primera vegada que la Rita, la meva neboda gran, em va enviar un whatsapp. Vaig haver de fer un esforç per entendre’l, perquè les paraules es simplificaven o no s’acabaven, s’escrivien de forma diferent o eren signes de puntuació i emoticons. La cosa és que vaig necessitar una bona estona per saber què nassos m’estava dient. Al mateix temps em vaig preocupar: no era la taquigrafia que vaig aprendre a la formació professional, ni tan sols un tipus d’escriptura diferent, sinó que era una escriptura mal escrita, inacabada, sense normes... I el què em va preocupar més era pensar que la Rita i els nens i nenes de la seva generació podien acabar oblidant allò que també em van ensenyar a les Escolàpies, la cal·ligrafia i la ortografia. Em vaig tranquil·litzar el dia que un amic em va dir que no em preocupés, perquè a l’escola d’avui poca cal·ligrafia es fa però sí s’ensenya ortografia.
De ben segur la Rita encara viurà més canvis i la societat, com sempre, s’adaptarà als nous temps i a aquelles noves tecnologies que encara no han aparegut, tal com jo vaig ser capaç de passar d’escriure amb la Hispano Olivetti a escriure amb la Blackberry.