Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Des del dia que vaig arribar a Sant Cugat hi ha hagut moltes coses que m’han sorprès. Ja vaig parlar en el seu moment que allò de pijolandia em semblava un tòpic no gaire encertat. Em va sorprendre la grandíssima vida cultural que té la ciutat, i descobrir que, en el seu cor, hi batega un poble on, quan camines pel carrer, la gent et saluda.
També em va sorprendre per altres motius (algun dia parlaré de com aparca la gent a Sant Cugat, però ara no toca), i fins i tot em vaig arribar a enfadar amb el bus que, inicialment, em portava a casa i vaig acabar descartant com a opció.
El que em va deixar bastant impactada, així d’entrada, és la quantitat de nens i nenes que hi ha a Sant Cugat. Realment, crec que mai n’havia vist tants de junts. Però encara em va sorprendre més veure com la ciutat n’és conscient, i sempre hi ha mil i una activitats per a què els petits de la casa s’ho passin d’allò més bé (i amb ells, els seus pares, tiets, cangurs, etc.).
Una servidora, que l’instint maternal el té una mica dormit, sempre ha estat de les que més d’un nen/nena junts, l’estressen. Però suposo que l’edat (no ens enganyem, tots ens fem grans), i les circumstàncies, m’han anat fent veure les coses des d’una altra perspectiva. Ara hi ha l’Enzo, que em va recordar que en aquesta vida, encara queden Paraules d’amor no dites.
I hi ha la Carla, que ha estat capaç de captivar-me amb tan sols mirar-li els ulls, i que ja va paralitzar tot el meu món quan em va estrènyer el dit de la mà. En uns segons vaig saber que ja mai més deixaria anar aquella mà. Que la meva neboda era el primer. El centre de tot un món que ella encara desconeix.
En aquell precís moment vaig descobrir que, hi ha cops, que la vida et sorprèn, tot canvia, i saps que ja mai més tornarà a ser com abans. I jo, que per professió i per passió m’encanta viure anant carrer amunt, carrer avall, esquivant les bicicletes dels infants que encara no entenen aquell concepte de “prendre mal”, i saludant a tots aquells que formen part del meu món, m’he descobert a mi mateixa canviant la meva agenda.
De manera quasi inconscient, em vaig trobar rellegint la programació del Teatre-Auditori, i a banda de tots aquells espectacles que figuren en la meva llista d’imprescindibles, em vaig descobrir pensant que, si la petita Carla ja no fos tan petita, la portaria a veure aquell espectacle (que em té molt intrigada) que parla del viatge d’un espermatozoide.
També vaig pensar que s’ho passaria molt bé fent els tallers que ofereix el Museu, i que potser algun dia, potser vol aprendre el ball de bastons. I tot plegat, quan tan sols tenia cinc o sis hores de vida.
No em vull imaginar què passarà quan ja pugui venir amb la tieta Cinta a Sant Cugat! Suposo que acabaré ballant el ball de l’elefant a la plaça de l’Om, empastifada de tinta xinesa al taller d’escriptura medieval, i fent el sana-sanita mentre aprèn a caure de la bici.
Tot canvia, i la ciutat dels nens que fins ara em mirava de lluny, ara m’atreu d’una manera inesperada. Voldrà venir a jugar amb mi?
Segueix a @CintaCC al twitter
També em va sorprendre per altres motius (algun dia parlaré de com aparca la gent a Sant Cugat, però ara no toca), i fins i tot em vaig arribar a enfadar amb el bus que, inicialment, em portava a casa i vaig acabar descartant com a opció.
El que em va deixar bastant impactada, així d’entrada, és la quantitat de nens i nenes que hi ha a Sant Cugat. Realment, crec que mai n’havia vist tants de junts. Però encara em va sorprendre més veure com la ciutat n’és conscient, i sempre hi ha mil i una activitats per a què els petits de la casa s’ho passin d’allò més bé (i amb ells, els seus pares, tiets, cangurs, etc.).
Una servidora, que l’instint maternal el té una mica dormit, sempre ha estat de les que més d’un nen/nena junts, l’estressen. Però suposo que l’edat (no ens enganyem, tots ens fem grans), i les circumstàncies, m’han anat fent veure les coses des d’una altra perspectiva. Ara hi ha l’Enzo, que em va recordar que en aquesta vida, encara queden Paraules d’amor no dites.
I hi ha la Carla, que ha estat capaç de captivar-me amb tan sols mirar-li els ulls, i que ja va paralitzar tot el meu món quan em va estrènyer el dit de la mà. En uns segons vaig saber que ja mai més deixaria anar aquella mà. Que la meva neboda era el primer. El centre de tot un món que ella encara desconeix.
En aquell precís moment vaig descobrir que, hi ha cops, que la vida et sorprèn, tot canvia, i saps que ja mai més tornarà a ser com abans. I jo, que per professió i per passió m’encanta viure anant carrer amunt, carrer avall, esquivant les bicicletes dels infants que encara no entenen aquell concepte de “prendre mal”, i saludant a tots aquells que formen part del meu món, m’he descobert a mi mateixa canviant la meva agenda.
De manera quasi inconscient, em vaig trobar rellegint la programació del Teatre-Auditori, i a banda de tots aquells espectacles que figuren en la meva llista d’imprescindibles, em vaig descobrir pensant que, si la petita Carla ja no fos tan petita, la portaria a veure aquell espectacle (que em té molt intrigada) que parla del viatge d’un espermatozoide.
També vaig pensar que s’ho passaria molt bé fent els tallers que ofereix el Museu, i que potser algun dia, potser vol aprendre el ball de bastons. I tot plegat, quan tan sols tenia cinc o sis hores de vida.
No em vull imaginar què passarà quan ja pugui venir amb la tieta Cinta a Sant Cugat! Suposo que acabaré ballant el ball de l’elefant a la plaça de l’Om, empastifada de tinta xinesa al taller d’escriptura medieval, i fent el sana-sanita mentre aprèn a caure de la bici.
Tot canvia, i la ciutat dels nens que fins ara em mirava de lluny, ara m’atreu d’una manera inesperada. Voldrà venir a jugar amb mi?
Segueix a @CintaCC al twitter