Afinals del segle XVIII l’Estat va iniciar un procés d’expropiació forçosa de les terres i béns de l’església i dels ordes religiosos, i els va posar a la venda, mitjançant subasta pública. L’objectiu era eixugar el gran dèficit de la hisenda pública i promoure, segons el pensament dels governs liberals d’aquella època, una millor explotació de les terres de conreu.
Val la pena destacar que els lots per a la subhasta es van muntar de tal manera que només hi van poder accedir la burgesia adinerada i emprenedora, sense donar cap opció als petits camperols. Aquest procés s’anomena desamortització, i es va recolzar en un conjunt de lleis, iniciades el 1798 i acabades el 1924.
En aquest context, l’any 1935, els 15 monjos de la comunitat benedictina de Sant Cugat i el seu abat van abandonar el monestir. Amb la subhasta dels béns i terres del monestir, les terres van ser adquirides però els edificis no els va voler comprar ningú i després de molta insistència per part de l’Ajuntament, l’Estat li va cedir el domini útil, és a dir, l’ús. La parròquia de Sant Pere d’Octavià va ser-ne beneficiària amb l’usdefruit de l’església i el palau abacial.
Per tant, la plena propietat dels immobles va quedar en mans de l’Estat i és considerada domini públic. L’any 1997 l’Estat va traspassar la propietat eminent a la Generalitat de Catalunya, mantenint el domini útil a l’Ajuntament. Sorprenentment, el 7 d’agost de 2014 el bisbat de Terrassa inscriu al Registre de la Propietat el ple domini de la casa abacial a favor de la Parròquia de Santa Pere de Sant Cugat.
Aquesta decisió desafortunada ens ha sorprès molt perquè la propietat està ben documentada en les escriptures de l’any 1844 i 1847, perquè els béns de domini públic són inalienables, perquè es tracta d’ún bé cultural d’interès nacional i sobretot, perquè, tal com molt bé expressa la moció presentada al ple municipal per part dels grups polítics d’ICV-EUiA, CDC, CUP, ERC-MES i PSC, el monestir és un símbol de la identitat del municipi i del país, atès el seu paper rellevant en la història de Catalunya.
No hi ha cap dubte que el poble de Sant Cugat, a través de les institucions que el representen, ja ha deixat molt clar en diverses ocasions que el monestir és seu i no hi vol renunciar de cap manera perquè és l’element patrimonial i de cohesió social més important de la nostra ciutat.