Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’altre dia a Esade-Creàpolis, en Vicent Partal, fundador i director de Vilaweb i considerat un dels pioners de la xarxa Internet als Països Catalans, iniciava una conferència amb una frase molt contundent: “La premsa escrita estarà morta en acabar aquesta dècada”. Ràpidament vaig fer un tuit (missatge enviat a través de la xarxa “social” Twitter que van rebre els meus més de 430 followers=seguidors=gent que té interès en allò que jo pugui dir) informant d’aquest titular. En aquest tuit vaig mencionar Esade-Creàpolis i també el mateix Vicent Partal, assegurant-me que l’escola de negocis i el brillant periodista rebien el meu missatge. En menys d’un minut, Esade-Creàpolis ja havia fet un retuit del meu tuit (va reenviar-lo als seus més de 1.900 seguidors). Per tant, uns 2.300 persones en total van rebre el meu missatge que reproduïa la sentència de Vicent Partal.
No sé si fins aquí em seguiu o no, he intentat fer una mica de pedagogia per tot aquell que no estigui avesat al Twitter.
Només era una manera d’iniciar aquest article que m’ha vingut al cap després de passar un tranquil cap de setmana sense pràcticament cap mena de cobertura (amb escassa connexió a Internet i sense telèfon). Hem estat a la vall de Rocabruna (Camprodon) rodejats de bosc, cavalls, rucs, ànecs, peixos, vaques, gats i poc més. Teníem TV, però gaudir del privilegiat entorn era millor que engegar la petita pantalla. Vaig preferir la lectura d’un llibre en paper.
En una visita a Camprodon per travessar el pont (fer-nos alguna foto), comprar embotit i melmelada de tomàquet vam aprofitar per comprar El 9 Nou, la premsa escrita local, i La Vanguardia en català.
No discuteixo totalment a Vicent Partal el fet que la premsa escrita tendeixi a desaparèixer o que la televisió tradicional serà rellevada pels ordinadors en què tenim milions de vídeos (de programes de TV, de pel·lícules, d’informatius) a l’abast que podem veure quan volem i on volem; bé, sempre que tinguem accés a Internet...
Crec que la premsa escrita especialitzada encara té recorregut, però aquesta no és la reflexió que avui us voldria plantejar.
Recordo que a la seva conferència també ens va confessar que a les nits, després de sopar, en Vicent Partal, la seva dona i les seves filles s’acomoden al sofà de casa amb quatre portàtils. Així cada membre de la família tria el que vol veure i quan un d’ells troba res interessant ho traslladen a la pantalla de televisió i ho veuen tots plegats. És un petit exemple del que avui podem veure al carrer, als ferrocarrils, als cafès… Gran part de la població estem pendents dels mòbils o ordinadors portàtils i ja no badem ni ens adonem si ens creuem amb algun conegut a qui saludar.
Fa només 16 anys pocs eren els que tenien un troncomòbil (telèfon mòbil de grans dimensions i pes considerable) al nostre país. Aparells que només servien per telefonar. Avui molts tenim smartphones (telèfons “intel·ligents”) de petites dimensions que utilitzem per un munt de coses i l’ús que menys li donem és justament per telefonar-nos i enraonar. Ens enviem missatges gratuïts de text a través del WhatsApp que ha substituït l'SMS de pagament; podem enviar-nos missatges directes (privats) a través de Twitter, penjar missatges oberts a tots els nostres seguidors del Twitter i llegir els d’altres; entrar al nostre Facebook i penjar fotos, vídeos i interactuar amb els nostres milers d’“amics”; enviar i contestar correus electrònics; entrar a Internet i fer milions de consultes, compres, etc.; escoltar música; fer una pila de gestions a través de les aplicacions gratuïtes o de pagament que t’ofereix l’smartphone; formar part de moltes altres xarxes “socials” existents.
Tot plegat també ho fem a través de l’ordinador. Per tant, fem molt ús de totes les grans eines comunicatives i dels avenços tecnològics que tenim al nostre abast i ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys.
Els nostres avis i els seus amics, de joves, s’havien de veure si volien enraonar. Els nostres pares i els seus amics ja es podien telefonar i no era imprescindible trobar-se per tot. Avui nosaltres ens escrivim més textos pels diferents canals que no pas ens telefonem.
No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran, probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen perquè enraonar…, crec que no ho faran. Ningú els ensenyarà perquè potser ja no serà necessari enraonar.
I consti que estic a favor de l’evolució i de les noves tecnologies. Envio, rebo i contesto correus electrònics, WhatsApp i tuits, redacto entrevistes i faig articles d’opinió pel web de la revista TOT Sant Cugat, tinc un portàtil i un smartphone i com a periodista que sóc no em vull quedar enrere, al contrari.
Però què voleu que us digui…
Gaudeixo més amb la proximitat física i verbal com quan em reuneixo a la redacció del TOT Sant Cugat amb representants d’entitats, col·laboradors o lectors i ens donem la mà i parlem una estona mirant-nos els ulls. Ep! I amb els mòbils sempre apagats durant la trobada perquè cap senyal acústic molesti i indiqui que algun dels reunits està rebent una trucada, correu electrònic, WhatsApp, etc. que interrompi la reunió o la distesa conversa.
Segueix @josepmvalles al Twitter
No sé si fins aquí em seguiu o no, he intentat fer una mica de pedagogia per tot aquell que no estigui avesat al Twitter.
Només era una manera d’iniciar aquest article que m’ha vingut al cap després de passar un tranquil cap de setmana sense pràcticament cap mena de cobertura (amb escassa connexió a Internet i sense telèfon). Hem estat a la vall de Rocabruna (Camprodon) rodejats de bosc, cavalls, rucs, ànecs, peixos, vaques, gats i poc més. Teníem TV, però gaudir del privilegiat entorn era millor que engegar la petita pantalla. Vaig preferir la lectura d’un llibre en paper.
En una visita a Camprodon per travessar el pont (fer-nos alguna foto), comprar embotit i melmelada de tomàquet vam aprofitar per comprar El 9 Nou, la premsa escrita local, i La Vanguardia en català.
No discuteixo totalment a Vicent Partal el fet que la premsa escrita tendeixi a desaparèixer o que la televisió tradicional serà rellevada pels ordinadors en què tenim milions de vídeos (de programes de TV, de pel·lícules, d’informatius) a l’abast que podem veure quan volem i on volem; bé, sempre que tinguem accés a Internet...
Crec que la premsa escrita especialitzada encara té recorregut, però aquesta no és la reflexió que avui us voldria plantejar.
Recordo que a la seva conferència també ens va confessar que a les nits, després de sopar, en Vicent Partal, la seva dona i les seves filles s’acomoden al sofà de casa amb quatre portàtils. Així cada membre de la família tria el que vol veure i quan un d’ells troba res interessant ho traslladen a la pantalla de televisió i ho veuen tots plegats. És un petit exemple del que avui podem veure al carrer, als ferrocarrils, als cafès… Gran part de la població estem pendents dels mòbils o ordinadors portàtils i ja no badem ni ens adonem si ens creuem amb algun conegut a qui saludar.
Fa només 16 anys pocs eren els que tenien un troncomòbil (telèfon mòbil de grans dimensions i pes considerable) al nostre país. Aparells que només servien per telefonar. Avui molts tenim smartphones (telèfons “intel·ligents”) de petites dimensions que utilitzem per un munt de coses i l’ús que menys li donem és justament per telefonar-nos i enraonar. Ens enviem missatges gratuïts de text a través del WhatsApp que ha substituït l'SMS de pagament; podem enviar-nos missatges directes (privats) a través de Twitter, penjar missatges oberts a tots els nostres seguidors del Twitter i llegir els d’altres; entrar al nostre Facebook i penjar fotos, vídeos i interactuar amb els nostres milers d’“amics”; enviar i contestar correus electrònics; entrar a Internet i fer milions de consultes, compres, etc.; escoltar música; fer una pila de gestions a través de les aplicacions gratuïtes o de pagament que t’ofereix l’smartphone; formar part de moltes altres xarxes “socials” existents.
Tot plegat també ho fem a través de l’ordinador. Per tant, fem molt ús de totes les grans eines comunicatives i dels avenços tecnològics que tenim al nostre abast i ens comuniquem molt, però parlem poc, cada vegada menys.
Els nostres avis i els seus amics, de joves, s’havien de veure si volien enraonar. Els nostres pares i els seus amics ja es podien telefonar i no era imprescindible trobar-se per tot. Avui nosaltres ens escrivim més textos pels diferents canals que no pas ens telefonem.
No vull ni saber com els meus néts (si mai en tinc) es comunicaran, probablement només utilitzaran la boca per ingerir aliments i líquids o expirar oxigen perquè enraonar…, crec que no ho faran. Ningú els ensenyarà perquè potser ja no serà necessari enraonar.
I consti que estic a favor de l’evolució i de les noves tecnologies. Envio, rebo i contesto correus electrònics, WhatsApp i tuits, redacto entrevistes i faig articles d’opinió pel web de la revista TOT Sant Cugat, tinc un portàtil i un smartphone i com a periodista que sóc no em vull quedar enrere, al contrari.
Però què voleu que us digui…
Gaudeixo més amb la proximitat física i verbal com quan em reuneixo a la redacció del TOT Sant Cugat amb representants d’entitats, col·laboradors o lectors i ens donem la mà i parlem una estona mirant-nos els ulls. Ep! I amb els mòbils sempre apagats durant la trobada perquè cap senyal acústic molesti i indiqui que algun dels reunits està rebent una trucada, correu electrònic, WhatsApp, etc. que interrompi la reunió o la distesa conversa.
Segueix @josepmvalles al Twitter
