Del diner públic i la parcialitat

Quan una persona decideix posar-se al capdavant dels ciutadans per tal d'administrar-los està agafant una de les responsabilitats més sagrades que existeixen en els nostres temps. El fet de gestionar els diners aliens és quelcom que pràcticament esdevé sagrat i que marca la vida dels contribuents, en tant que els recursos són escassos i s'han d'utilitzar de la manera més òptima.

A això hem d'afegir que la suma total de l'erari públic està composta per contribuents de tota mena, contribuents que voten al PP, contribuents que són d'ERC, altres que en canvi són de la nova Convergència, el PDC, també n'hi ha que voten a Ciutadans o d'altres al PSC o a la CUP. En canvi, recentment hem vist coses difícils d'explicar a qualsevol persona que visqués en una democràcia avançada, difícils d'explicar a un belga o a un alemany, a un francès o a un suec. I és que recentment hem conegut la decisió d'un jutge de Barcelona que ha ordenat retirar el mastil que aguantava una estelada que oneja a la plaça Lluís Millet des de fa dos anys.

El fet difícil d'explicar no és la recent sentència sinó que la nostra alcaldessa va fer cas omís a la Junta Electoral Central quan aquesta va treure una resolució en la qual s'explicava que l'estelada era un símbol partidista. Tot i així, el consistori santcugatenc, basant-se en el que s'havia acordat al ple, va destinar més de 7.000 euros de diners públics per realitzar tal construcció.

És a dir, diners entre d'altres, de votants de Ciutadans, del PSC i del PP van anar a satisfer una demanda tan partidista com alhora ideològicament perversa com la de fer construir un mastil de 7 metres d'alt com a signe d'imposició d'una idea per davant de les altres.

 Els que estem versats en el dret entenem que és un clar cas d'actuació amb desviació de poder així com una vulneració dels principis de neutralitat i imparcialitat política. Però l'alcaldessa no ho va entendre així i va al·legar que tota l'actuació de l'Ajuntament s'adequava al dret i que la plaça no era un espai públic com sí que ho era la façana de l'ajuntament.

Com si es tractés d'un nen petit el jutge en la seva sentència va haver de recordar a l'Ajuntament que s'ha de tractar de la mateixa manera tots aquells espais que han estat costejats amb diners públics i que per tant reben la mateixa denominació, independentment de si és una façana o una plaça. També va fer esment a la resolució de la Junta Electoral Central la qual recordava que l'estelada és un signe clarament partidista i ideològic.

Finalment, el jutge va recalcar a la sentència que si qualsevol acte que estigués avalat per un ple d'un Ajuntament fos automàticament vàlid pel simple fet que s'hagués votat en un ple això impediria el control jurisdiccional dels acords municipals, el que no és possible per un sentit obvi.

 Tots aquests arguments judicials semblen haver estat en va perquè fa uns dies ens hem assabentat que l'alcaldessa ha decidit recórrer aquesta sentència i tornar a utilitzar els diners de tots per la causa d'uns quants.


Com a orgullosos demòcrates que tots som hem d'entendre que aquestes situacions no es poden donar perquè si no estarem pervertint el vertader sentit de la democràcia en pro d'una espècie de tirania de la suposada majoria. Hem de recordar-li a la senyora Conesa que com Thomas Jefferson deia, quan algú assumeix un càrrec públic, ha de considerar-se a si mateixa propietat pública i no jugar amb el que és de tots, perquè això és sagrat.