Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
És obvi que per nombre de practicants, l’esport rei a Catalunya i encara més a la resta d’Espanya continua sent el futbol. Uns tres milions de fitxes federatives entre escola, seniors i veterans avalen aquesta teoria. Però costa molt d’entendre el perqué de les diferències a l'hora de valorar què significa practicar un esport o un altre.
El futbol evoca un sentiment de professionalitat que ja comença en alguns casos al mateix esport base. Tots sabem de les ofertes que jugadors juvenils o cadets reben per canviar-se d’equip a les divisions d’honor, o quan són fitxats per equips estrangers. Però, aquest és un problema molt localitzat i afecta a molt pocs practicants que dedicaran, en alguns casos, part de la seva vida infantil marxant a viure lluny d’on han nascut. Una certa remuneració i un fer-se’n càrrec de les despeses potser té molta lógica en aquests casos en concret.
Ara bé, costa d’entendre que quan arribes a les categories de senior (a partir dels dinou anys), equips que militen en divisions d’àmbit territorial que tenen els seus partits limitats a la mateixa provincia, o les colindants, hagin de pagar per ells sous subvencionats per ben diverses fons de financiació. Per que un jugador de Primera, Segona, i segons com de Tercera Catalana rep una retribució económica, en molts dels casos, superior al salari mínim interprofessional? No fan aquest esport com a lleure? No fan el mateix els seus companys que practiquen bàsquet, hoquei o atletisme?
El més inquietant de tot és que els ingressos que aquests equips generen son ridículs comparats amb el que es paga als jugadors. Com a molt en un partit d’aquestes categories veus cinquanta o cent aficionats que, o bé no paguen entrada o les paguen a un preu simbólic. I així, no ens enganyem, acabem tots plegats soportant que cada poble tingui el seu equipet de futbol subvencionat pel propi ajuntament o pitjor: per algunes empreses “protectores” que després faràn mans i mànigues per cobrar-se amb favors el que els ajuntaments els demanen per mantenir a aquests equips. Ningú regala res a canvi de res. No siguem tant beneïts.
No dic que no faci falta ajudar al jovent a pagar-se l’equipació, els desplaçaments, o el que suposi una despesa extra a una edat on estàs mancat d’ingressos i més si són per despeses no imprescindibles. Però, el que no s’aguanta per enlloc és que per jugar a una categoría territorial hagis de cobrar per la fitxa, primes i altres invents més propis del futbol professional, que en prou feines som capaços de rentabilitzar ni tant sols a la majoria de clubs de Segona, Segona B i Tercera divisons nacionals.
Esperem que en un futur, i malauradament per culpa de la forta crisi econòmica que amenaça d’extendre's uns quants anys més, de mica en mica es vagi posant seny a una disbauxa com aquesta. Que un Messi cobri el que cobra quan genera ingressos per arribar-hi, en tot cas pot ser èticament discutible, però és la llei de l’oferta i la demanda. Ara, que fem cues a l’entrada dels hospitals perquè no hi ha calers per subvencionar-los i després es facin servir els nostres impostos per pagar el lleure d’uns pocs afortunats, crec que és del tot una equivocació.
El futbol evoca un sentiment de professionalitat que ja comença en alguns casos al mateix esport base. Tots sabem de les ofertes que jugadors juvenils o cadets reben per canviar-se d’equip a les divisions d’honor, o quan són fitxats per equips estrangers. Però, aquest és un problema molt localitzat i afecta a molt pocs practicants que dedicaran, en alguns casos, part de la seva vida infantil marxant a viure lluny d’on han nascut. Una certa remuneració i un fer-se’n càrrec de les despeses potser té molta lógica en aquests casos en concret.
Ara bé, costa d’entendre que quan arribes a les categories de senior (a partir dels dinou anys), equips que militen en divisions d’àmbit territorial que tenen els seus partits limitats a la mateixa provincia, o les colindants, hagin de pagar per ells sous subvencionats per ben diverses fons de financiació. Per que un jugador de Primera, Segona, i segons com de Tercera Catalana rep una retribució económica, en molts dels casos, superior al salari mínim interprofessional? No fan aquest esport com a lleure? No fan el mateix els seus companys que practiquen bàsquet, hoquei o atletisme?
El més inquietant de tot és que els ingressos que aquests equips generen son ridículs comparats amb el que es paga als jugadors. Com a molt en un partit d’aquestes categories veus cinquanta o cent aficionats que, o bé no paguen entrada o les paguen a un preu simbólic. I així, no ens enganyem, acabem tots plegats soportant que cada poble tingui el seu equipet de futbol subvencionat pel propi ajuntament o pitjor: per algunes empreses “protectores” que després faràn mans i mànigues per cobrar-se amb favors el que els ajuntaments els demanen per mantenir a aquests equips. Ningú regala res a canvi de res. No siguem tant beneïts.
No dic que no faci falta ajudar al jovent a pagar-se l’equipació, els desplaçaments, o el que suposi una despesa extra a una edat on estàs mancat d’ingressos i més si són per despeses no imprescindibles. Però, el que no s’aguanta per enlloc és que per jugar a una categoría territorial hagis de cobrar per la fitxa, primes i altres invents més propis del futbol professional, que en prou feines som capaços de rentabilitzar ni tant sols a la majoria de clubs de Segona, Segona B i Tercera divisons nacionals.
Esperem que en un futur, i malauradament per culpa de la forta crisi econòmica que amenaça d’extendre's uns quants anys més, de mica en mica es vagi posant seny a una disbauxa com aquesta. Que un Messi cobri el que cobra quan genera ingressos per arribar-hi, en tot cas pot ser èticament discutible, però és la llei de l’oferta i la demanda. Ara, que fem cues a l’entrada dels hospitals perquè no hi ha calers per subvencionar-los i després es facin servir els nostres impostos per pagar el lleure d’uns pocs afortunats, crec que és del tot una equivocació.