Excepte per la distància respecte els pares que implica prendre –espai que es transforma d'inicialment alliberador a feixuc i excessiu un cop s'han degustat prou els aires de l'emancipació–, per això no va ser gens dramàtic el trasllat a Barcelona per raons laborals, fa cinc anys..
Sóc conscient que dec ser minoria, ja que Sant Cugat celebra cofoi com l'Observatori Sociològic mostra un elevat grau de pertinença dels seus veïns i veïnes i una satisfacció igualment alta de viure-hi. Malgrat tot, crec que té aquell incòmode tamany de ciutat mitjana que no és prou petita per comportar-se com una família expandida ni prou gran per constituir-se en nuclis familiars amb entitat pròpia en els seus barris (sobretot al centre). El seu rol com a ciutat dormitori i l'extensió allunyada d'algunes urbanitzacions dificulten encara més aquests lligams invisibles que en altres localitats s'esdevenen entre els conciutadans (a voltes de germanor i d'amistat, a voltes d'atàviques trifulgues).
Tot i que compleix a la perfecció el paper funcional de municipi ideal i acollidor per passejar, criar i descansar, no li he sabut trobar el mateix caliu que companys i companyes d'universitat o de feina sentien pels respectius municipis i que defensaven amb ungles i dents l'honor de la terra on va germinar la seva llavor. M'ha semblat veure sempre un decorat de cartó ploma rere els edificis d'una ciutat que ha crescut massa ràpid i de forma massa artificial per connectar amb nervis (a més de múscul i ciment) cadascuna de les seves articulacions.
He de confessar també que no és una sensació agradable. Qui perd els orígens, perd la identitat, diuen. El patriotisme és, en el bon sentit de la paraula i des de la fraternitat (és a dir, no el nacionalisme), un sentiment quasi inherent en la persona. I també ho és el patriotisme local. No tenir-ne et genera una certa llacuna interior.
Em ve al cap tot això passejant en ple agost per un Sant Cugat mig desèrtic. Sense malenconia. Amb esperança.
Perquè he tornat a constatar que alguns irreductibles gals no es resignen com ho vaig fer jo i pugnen per dotar de nervi, cor i esperit aquesta ciutat que, com qui cerca el Mag d'Oz per demanar-li esdevenir més humana, brolla una mica cada cop que una entitat surt al carrer, un comerciant aixeca una persiana o un club esportiu es vesteix de curt.
Ruper Ordorika, cantant basc, va afirmar en una entrevista: "El meu país és la gent que parla com jo". I per això mai no estaré prou agraït a aquesta gent amb qui parlar és tan fàcil que no cal gairebé ni obrir els llavis. Que, estimant-los, em fan estimar la meva ciutat, potser algun dia la meva petita pàtria, de nou. I així, sense saber-ho, alimenten amb adob unes desorientades arrels.