Desperteu-vos bones gents vingueu d’on vingueu

El conseller Recoder ens tenia avesats a sentir allò de “Sant Cugat és una ciutat que té un poble a dins”. Sense que serveixi de precedent, comparteixo el sentiment amb l’exalcalde i el ratifico amb en Joan Tres, un d’aquells professors que et marquen, que m’assegura que des que participa activament del teixit associatiu amb Omnium Cultural se sent més santcugatenc.

No obstant això, em costa fer-ho entendre als qui no hi viuen, que en destaquen allò dels pijos i l’elevat nombre de cotxets per càpita, tòpics que ratifiquen els santcugatencs de la ciutat dormitori, que surten a passeig per l’intransitable carrer Santa Maria el dissabte a la tarda, demanen que les terrasses tanquin a les deu del vespre i desapareixen fins la setmana següent.

I sento que la marca Sant Cugat que ven l’Ajuntament no és aquella que sentim els qui construïm la ciutat, que l’aposta política no respon als interessos dels qui la vivim. No en tenim prou amb que alabin la nostra tasca, volem un ajuntament que treballi colze a colze per fer-la possible. Com aquella empresa que ven americanes de seda que fan incansables treballadors que no arriben a final de mes. Em falta el valor de les coses autèntiques, tenim un embolcall perfecte, que ven, però no hi ha una aposta per garantir la consistència del que hi ha a dins.

Pot subsistir aquesta dicotomia de model de ciutat a llarg termini? Qui es menjarà a qui? És un santcugatenc cívic aquell que no es responsabilitza del bé comú? Tindran un caliu santcugatenc amb el qual identificar-se els nostres fills?

Parafrasejant Bob Dylan a la santcugatenca: Desperteu-vos bones gents vingueu d’on vingueu.