Després del dia del llibre

Durant la Guerra Civil espanyola (1938-1939) es va celebrar el Dia del Llibre a Barcelona, encara que al 15 de juny, segons Josep M. Ainaud de Lasarte, no pas per Sant Jordi. Sembla que no importava que caiguessin bombes a gratcient. La cultura i, per tant, la literatura era sagrada, per més republicanisme governamental que imperés. Al 1938, l’Aloma de Mercè Rodoreda va ser l’èxit de vendes de la diada. Com, segurament, al 1937 ho havia estat la novel·la Vals, de Francesc Trabal. Triomfava la literatura. I, per tot el que sabem, ni la guerra minvava les ganes d’alta cultura ni de la poesia, això que ara mateix sembla fer por, en especial, als editors, llibreters i estaments oficials. I, per damunt de tot, triomfava la Catalunya catalana, com podia haver dit Rodoreda.

Fets aquests esments, en part, m’abono als qui opinen que els escriptors catalans actuals, com jo mateixa, que pretenem fer literatura (el públic lector ja decidirà si és bona, regular o dolenta) no compareguin, en especial, a signar llibres en tal dia i en tal lloc, com pot ser Barcelona. Deixem-ho per als no escriptors que desforesten els boscos que donen paper; deixem-ho pels no lectors que, no prou saciats de germans grans, de salvaments, de tertúlies roses, el dia de sant Jordi inverteixen en una cosa que en diuen llibre. Inventem, potser, un altre dia, el de Sant Pancraç, per exemple (12 de maig, crec), amb parades de llibres de literatura per tot Catalunya.

Modestament crec que hi guanyarem tots, tant els escriptors amb ambició literària, com els lectors amb ambició lectora.