Deures escolars: Si... no... i per què?

Els qui em segueixen, coneixen la meva preocupació davant un tema que afecta els nens i en el qual ningú pren mesures. Encara és més dolorós pels qui tenen dificultats d'aprenentatge, famílies en risc d'exclusió social, pares que arriben tard de la feina, nens amb custòdies compartides ("ara no tinc aquell llibre", "m'he deixat la llibreta a la casa del pare"...), però, sobretot, afecta els drets de tots els infants: el dret al joc i a un mínim de temps lliure, no pautat ni organitzat pels adults.

Un temps en el qual cada nen decideix sobre si mateix, es construeix i es permet ser el que voldria ser: un nen creatiu, que jugui, que s'avorreixi, que prengui decisions, que aprengui per si mateix i per la seva pròpia experiència. No és un luxe, és temps d'un aprenentatge que només es pot fer fins als 12 anys i si no hi ha res pautat per un altre. Si sumem temps a l'escola, temps de descans, menjar, extraescolars, dutxa... Quant temps li queda a un nen per si mateix?

L'OMS va alertar sobre "un increment de patologies com a maldecaps, d'esquena, malestar abdominal i marejos", així com "estats d'ànim que porten als nois a sentir-se tristos, tibants o nerviosos". L'OCDE va advertir que els deures contribueixen a augmentar les diferències entre alumnes rics i alumnes pobres; Rafel Bisquerra, professor de la Universitat de Barcelona (UB), va afirmar que "existeixen poques evidències demostrables dels beneficis que comporta el fet de fer deures a casa".

I més. Hores setmanals dedicades a tasques escolars a casa: Finlàndia 2 hores, mitjana europea 5 i Espanya 7. Queda clar que les hores de deures no aporten millores educatives, oi? Qualsevol que entra a les aules, sap que les hores de la tarda, són les menys productives. Si els mestres ho saben, per què costa entendre que com més tard treballin, menys rendiment hi ha?

La meva opinió és clara: si algú que fa una tasca durant 8 hores, després ha d'emportar-se cada dia tasques a casa (els fills amb deures o els adults amb feines de l'empresa) és que no és suficientment productiu a l'escola o en el treball i hauria de ser allí on s'actuï. Per més treballar, no s'aprèn més, i molt menys fent exercicis a les 22 hores, com veiem en moltes llars.

Alguns dies coincideixo al tren amb nens que surten d'una escola de Sant Cugat. Van fent deures en el viatge a casa. Els majors van dient el que han d'escriure als més petits, després tots copien i així s'acaba aviat el tema. Em diuen que volen arribar a casa i no haver de treballar més. Té sentit.

Però els mestres també ho sofreixen. Molts estan en contra dels deures i lluiten amb un claustre que creu en ells; uns altres han de corregir més i més hores, pares que es queixen. Ho veig en la meva consulta: mestres amb patiment, estrès i caps de setmana plens de correccions pendents. El problema no és deures sí, deures no. Hi ha grisos: Sí, si té justificació, és fruit de la reflexió, de la necessitat concreta, i no com un automatisme.

Oficialment, ningú lidera, ni pren decisions que poden ser polèmiques, ni convida a reflexionar i aportar criteris orientatius a les escoles. Imagino que no és tan difícil, per part dels responsables, crear un fòrum que reuneixi famílies, mestres, professionals i institucions per obrir un debat. Després, que cada centre prengui les seves pròpies decisions. El vaixell va a la deriva: hi ha falta d'autoritat, els nens estan atrapats entre els diferents criteris dels adults i més enfrontaments: nens i pares en conflicte a casa; mestres i pares enfrontats a l'escola i, al final, nens descobrint com fer paranys (que la mama em faci un treball, que enviï una nota dient que no ho vaig poder fer perquè vaig ser al metge; mares demanant deures a les altres per grups de WhatsApp...)

De vegades sembla que naveguem entre la dictadura dels deures "s'han de fer xxx hores al dia" i l'aparent anarquia d'un grup de pares esgotats que decideixen posar-se en vaga de deures com van anunciar, la qual cosa no és més que una resposta desesperada al silenci institucional i l'apatia de moltes escoles a entendre les dificultats.

Quan els mestres es queixen dels pares que s'oposen als deures i diuen "la gent no opina sobre el treball del mecànic que els arregla el cotxe, però sí del nostre treball" s'estan oblidant que els deures interfereixen en el temps, espai i vincle de la família. Un mestre, en donar determinades tasques, ha de saber que això afecta la dinàmica, el temps i espai familiar; que genera problemes, que no tots els pares i nens poden realitzar-los per igual. Diferent seria que els pares els diguessin com han de fer ells la seva tasca docent a l'escola. L'educació és cosa de tots; pares i mestres han de caminar junts des del diàleg i el consens. Ni alumnes ni mestres haurien d'emportar-se tasca a casa, si l'escola funcionés bé. El que m'agradaria és que, com a societat, ens donéssim un espai per respondre per què i per a què estan els deures; quants i com.

Resultarà curiós que al final hagi de ser Ikea qui, amb la seva publicitat, posi el tema sobre la taula, abans que la mateixa administració.