Dos en un

Tenia temes per fer dos articles però al final, com que estem en època d’ofertes, en faré dos en un. És normal que les retallades portin cua i malestar. Sembla que en aquest país no ens podem permetre uns serveis públics com teníem fins ara, en què tot era possible i res tenia fi. Sempre hi ha algú que ho acaba pagant, i aquest algú som tots nosaltres, i a la caixa no hi ha ni les teranyines.

Som un país escurat però solidari, l’ase de tots els cops o, si ho preferiu, cornuts i pagar el beure. Als països més avançats com Suècia o Finlàndia, amb els quals tots ens emmirallem, fa anys que els serveis són en part assumits directament per l’usuari i, quan coneixen com ho fem aquí, es posen les mans al cap. Si ells que són rics i saben el pa que es dóna, nosaltres que no en som, tot i que ens ho pensem, no ens tocarà més remei que seguir-los. La realitat s’imposarà i, encara que no ens agradi, no tardarem a veure el copagament a la sanitat, entre d’altres coses.

Dit això, si ens hem d’apretar el cinturó, fem-ho tots i, a banda del que ens toqui assumir, els polítics tots i de tots els colors han de ser els primers de donar exemple. Es pot començar retallant càrrecs de confiança i assessors, cotxes oficials, dietes i despeses supèrflues, que n’hi ha i moltes, i de pas rebaixar les capes de l’Administració. Això que les institucions siguin empreses on col·locar-se o col·locar els fidels del partit s’ha d’acabar. Com deia un polític que porta més de 25 anys fent el mateix, s’ha de treure la crosta. La crosta que s’ha de treure és la de l’apoltronament pervers. En això, la limitació del temps dels càrrecs públics hi ajudaria. Petits passos com aquest generarien una mica de confiança i tornaríem a creure en la política com a acte de generositat.

Segueix a @R_Grau al twitter