Començarem per mostrar una trucada, que podria ser real:
- (Usuari) “Se me ha pasado, te dije que me iba bien, pero el mismo día tenía una reunión en la guardería de la pequeña, y no me acordaba, se me ha pasado por completo”.
- (Jo) “No pasa nada, buscamos otro día y listos, a la tercera va la vencida”.
No pasa nada? Doncs sí que passa! Trucada d’una mare, que per tercera vegada pretenia ajornar l’entrevista que teníem amb ella i el seu fill adolescent.
Segur que aquesta mateixa mare no deu oblidar la seva cita al metge de capçalera. No me la imagino trucant al CAP, dient que se n’ha oblidat. Tots el professionals de l’àmbit social plorem dient-nos a nosaltres mateixos que som el germà petit, la regidoria petita, l’abandonada. Ens podem queixar molt, però el prestigi professional comença per nosaltres mateixos i educant també els usuaris, emmarcant el nostre paper i la nostra posició com a agents socials. Quantes vegades hem acollit entrevistes sense cita prèvia, o hem perdonat retards de 30 minuts, perquè l’usuari ha perdut el tren, o se li ha posat malalt el nen o la nena?
Si en altres articles us parlava dels límits amb els joves, les famílies amb les quals treballem també en necessiten. Moltes de les famílies amb les quals treballem tenen una vida organitzativament molt desestructurada, i és bo que nosaltres no ajudem a afavorir a aquest caos. Al contrari, hem d’educar-los en la gestió del temps i dels horaris. Quan hi ha terminis de presentació de beques de menjador, o de sol·licituds d’ajuts, no hauríem de fer excepcions amb les famílies despistades, i si cal que durant un any es quedin sense beca, per aprendre a presentar la sol·licitud a temps, ho hauríem de fer.
Molts cops la nostra implicació personal ens fa afluixar i ser més permissius amb les famílies que més coneixem. És un error i una mala praxi si els anem perdonant retards i oblits.