El català, opció o necessitat?

Hi ha un servei virtual d’aprenentatge de català gratuït que és molt poc conegut pels santcugatencs i que, tanmateix, pot ser de gran utilitat per a tots aquells que no tenen prou temps per assistir a classes presencials. Pertany al Consorci per a la Normalització Lingüística, es diu Parla.cat i el difon Activitat Sant Cugat. El curs, que abasta des de nivell bàsic fins a suficiència, té una durada aproximada de tres mesos, que equival a unes 45 hores de dedicació, i dues modalitats: una, que és lliure, en què l’alumne és totalment autònom; i una altra amb tutoria. Aquesta darrera és l’única de pagament; la primera, com dic, és de franc.

Es tracta, doncs, d’una eina d’estudi magnífica, especialment per als nouvinguts. Pensem que la resposta que donen aquestes persones, quan se’ls demana que expliquin les raons de la seva matriculació, gairebé sempre és la mateixa: millorar les opcions laborals i les opcions d’integració social. És una resposta lògica i positiva. Però si hi aprofundim una mica més veurem que hi ha un element anòmal en tot plegat. I és el fet que estiguem parlant d’una opció i no pas d’una necessitat.

N’hi ha prou que canviem llengua catalana per llengua francesa o llengua alemanya i que fem la mateixa pregunta als nouvinguts arribats a França o a Alemanya i comprovarem com el terme opció desapareix i la resposta és sempre necessitat. I això és així per la senzilla raó que el francès a França o l’alemany a Alemanya no són una opció, són una necessitat.

A Catalunya, en canvi, el català no és necessari. Només optatiu (voluntari), cosa que vol dir que depèn només del grau d’interès de cada persona i que, per tant, es tracta d’una llengua merament ornamental. Però, fins a quin punt no és culpa nostra aquesta situació? Que potser faríem nosaltres l’esforç d’aprendre una llengua els parlants de la qual fossin els primers a transmetre’ns la idea que no és necessària?

Doncs això és el que transmetem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l’escola. Gràcies a la necessitat dels pares d’ajudar els fills en els treballs escolars, molta gent forana aprèn català. Per això l’espanyolisme vol que l’escolarització es pugui fer també en espanyol, per tallar de soca-rel aquesta necessitat i convertir el català en una llengua residual. Volen evitar el que em deia una dona siriana: “Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla”.