El comerç que volem

Mirem d’entendre el conflicte:

La llei catalana pretén defensar un model de comerç basat en el comerç de proximitat, comerç de barri; en canvi, l’espanyola promou un model liberalitzador, de grans distribuïdors, amb poca diversitat i grans àrees comercials fora de les ciutats. El Govern espanyol va recórrer la llei catalana al Tribunal Constitucional, i això ha provocat que la llei es trobi en suspens, i d’aquí l’embolic dels horaris, els festius d’obertura i l’inici de les rebaixes.

El model liberalitzador argumenta un benefici als consumidors mitjançant una no regulació dels horaris. Realment, però, beneficia les grans empreses de comerç, que poden contractar molt més personal, fent rotacions i incentivant els minijobs. El petit comerç té moltes dificultats per assumir les 12 hores i 6 dies d’obertura que permeten la legislació catalana, si es permet ampliar aquests horaris la dificultat pot esdevenir impossible i encara més si sumem la possibilitat d’obrir tots els festius.

Una altra de les diferències és en els períodes de rebaixes, la legislació estatal no estableix data d’inici, provocant desconcert entre els clients per una manca d’unificació entre els comerços.

Analitzats aquests tres factors, constatem que la llei estatal només beneficia les grans empreses, posa en dubte la viabilitat del comerç dels nostres barris i impossibilita la conciliació de la vida laboral i familiar dels treballadors del sector comerç.

Ja s’ha esmentat en altres ocasions que la desaparició del comerç local, tal com va passar a França i ha començat a l’àrea de Madrid, comporta barris i pobles sense vida, carrers més foscos, tristos i, sobretot, insegurs.

Aquests canvis comporten allunyar-nos cada vegada més del model de ciutat mediterrània amb vida als carrers i un comerç que vertebra pobles.

Cal que tots plegats prenem consciència sobre el model de comerç que volem als carrers del nostre país.