El fantasma de Saint-Germain-Des-prés

La música omple el silenci i forma un espai comú. Per això diem que comunica, perquè crea un mateix ambient (sonor) i un llenguatge. Desprès cadascú rep diferents sensacions i entén de diversa manera el missatge de qui la fa sonar. Parlo de tot això amb en David, organista a l’església de Saint-Germain-des-prés.

“2+2 no sempre és 4 en música, cada cop és diferent”. Els rituals religiosos busquen precisament aquesta comunió entre les persones, juntament amb la comunicació d’un missatge. Per això la música hi té un paper cabdal. “Parlo a través de l’orgue, amb ell intento fer sentir a la gent el que es diu a la missa; i la meva pròpia interpretació”. L’orgue que es troba a St. Germain es va acabar de construir al segle xx, i pel seu estil modern difereix del que tenim al monestir de Sant Cugat, d’estil barroc. En qualsevol cas, és un instrument que malgrat estar, dins de les esglésies, mig amagat, té una majestuositat que sobta al trobar-lo.

Això passa amb l’organista. “...és una sensació poderosa: tothom sent la música, que es fon per tota l’església, però ningú no sap qui és al darrere. Això augmenta la sensació de misticisme”. Ben bé que amb l’orgue s’aconsegueix com amb cap altra eina transmetre un sentiment “celestial”...Té gràcia que es tracti d’un instrument de vent. Al seu interior, un petit motor transporta l’aire a través els tubs, que gràcies a les diverses mides, el material que els composa (zinc, fusta, metall) i un petit forat que tenen al centre, vibra i surt en forma de moltíssims sons diferents. Aquest enorme registre ha augmentat amb la incorporació de la tecnologia. Un ordinador guarda les combinacions de sons que abans havien de fer-se manualment -tirant cada cop de les palanques que manipulen els tubs-. Això fa possible una major complexitat a l’hora de composar música, i més precisió del so.

En els orgues antics, qui tocava depenia de qui l’ajudava amb les palanques, i sempre hi havia una part d’atzar que l’avenç tecnològic ha anat disminuint. Però la veritat és que es pot trobar un cert encant al fet que la imperfecció fes la música més imprevisible...i alhora amb més personalitat. Precisament les petites esquerdes, les notes trencades, distingeixen un instrument de la resta de la seva sèrie. Finalment l’orgue ens deixa pensant, al David i a mi, en quelcom que ja no té res a veure amb la música: el problema de trobar la identitat, l’essència d’un mateix, en veure que la tecnologia només pot oferir-nos “aplicacions”.