M’alegra veure el desplegament informatiu al Diari de Sant Cugat. Observar a tota aquesta gent que dediquen temps i esforços en una feina que no els aportarà res més que satisfacció íntima. Una satisfacció que val més que qualsevol altre pagament. Ho puc ben assegurar.
De fet, el grup de Teatre Espiral en el seu Pessebre Interactiu i Solidari fa anys que ho anem fent. Recollim aliments que donem a Càritas. I el Casal d’Avis de Valldoreix recull sempre. Tant és així que, quan el voluntari de torn ens ve a recollir el que hem recaptat al Pessebre, aprofita el viatge i s’emporta també el menjar del Casal d’Avis que el tenim a tocar.
Sabem que això només és un granet de sorra, que caldria fer-lo més vegades i no sols per Nadal – ho diu l'Elena Fernández al Diari- perquè aquesta gent necessita menjar cada dia.
Sabem també que això només és un pedaç, que cal canviar tot el sistema, que la precarietat laboral provoca gana i que la riquesa provoca pobresa. Per cert, us heu preguntat alguna vegada qui és el responsable d’aquest desgavell?
Però, mentre no se soluciona aquesta desigualtat tan injusta -si és que algun dia ho arribem a aconseguir- la gent necessita menjar i necessita vestir-se i els infants necessiten joguines que ajudin el seu aprenentatge. Per això és tan important i lloable la tasca d’aquests voluntaris.
I, finalment, també sabem –ho sospitàvem- que, com diu en Ricardo Olivares i l’Àngels Antiga, els que menys tenen, són els que més donen. Ho vaig descobrir en la meva època d’estudiant quan treballava per a pagar-me els estudis cobrant rebuts en la zona de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles i la Bonanova: els més benestants eren els pitjors pagadors.