Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
I per qué doncs aquest grup tant particular considera que són tan bons o que es mereixen un tracte com aquest? Us ho intentaré explicar:
A aquest equip juguen companys de ben diverses procedències. Uns fa molts anys que es coneixen. Havien compartit afició desde que començaren a jugar a futbol. De ben petits quan els camps eren de terra, els entrenadors et feien donar mil voltes al camp corrent, els rivals t’amenaçaven només per ser de Sant Cugat, o els àrbitres semblaven professors de FEN en lloc d’un bon support esportiu, ells ja jugaven junts. Havien sofert pallisses, algunes victòries (poques), havien patit temporades on la feina era per fer-ne onze i començar el partit, i finalment els qui van sortir més bons van ser fitxats per equips de més entitat. Uns van passar per l’Espanyol, altres pel Sabadell, l’Igualada, el Sant Andreu o el Manlleu, mentre la resta es quedaren al seu club perquè jugar a futbol només era una afició i no pas una professió.
Curiosament l’amistat va fer que el contacte entre uns i altres no es perdés del tot durant els anys de militància diversa, i axí els menys implicats al món del futbol seguien pels diaris el que feien els seus antics companys al món professional. Però com que els anys passen per a tothom, una bona representació dels qui van marxar a fer les Amériques futbolístiques van anar tornant al club, i hores d’ara en aquest equip hi juga gent de nivells ben diversos.
No menys indispensables son els “nouvinguts”. I ho poso entre cometes perque això significa que “nomes” fa vuit o deu anys que juguen plegats. És clar, comparat amb els trenta i molts que altres han compartit vestidor, s’els pot considerar nous de trinca. Però encara té més mèrit saber adaptar-se a un ambient preestablert i gaudir del que altres companys han sabut mantenir desde que eren alevins. D’aquests també n'hi ha que venen del mon professional i altres que en canvi van saltar a un camp de futbol quan ja passaven dels trenta anys.
Tots plegats han aconseguit que cada diumenge aixecar-se molt d’hora al matí sigui un plaer. Que agafar la bossa, posar-hi la samarreta, els pantalons, les mitgetes, el Réflex, les botes o els estris traumatològics mes diversos (sort en tenen alguns de les pròtesis…) sigui l’activitat mes preuada de la setmana.
I es per tot això que ells ja sabien al començar la temporada quin es el millor equip de veterans del mon: el seu. Perquè la seva lliga la tenien guanyada el dia 1 de Setembre.
Dedicat al Jaume Tubau: ell va ser un dels components d’aquest equip i continua molt present dins el seu vestidor.
A aquest equip juguen companys de ben diverses procedències. Uns fa molts anys que es coneixen. Havien compartit afició desde que començaren a jugar a futbol. De ben petits quan els camps eren de terra, els entrenadors et feien donar mil voltes al camp corrent, els rivals t’amenaçaven només per ser de Sant Cugat, o els àrbitres semblaven professors de FEN en lloc d’un bon support esportiu, ells ja jugaven junts. Havien sofert pallisses, algunes victòries (poques), havien patit temporades on la feina era per fer-ne onze i començar el partit, i finalment els qui van sortir més bons van ser fitxats per equips de més entitat. Uns van passar per l’Espanyol, altres pel Sabadell, l’Igualada, el Sant Andreu o el Manlleu, mentre la resta es quedaren al seu club perquè jugar a futbol només era una afició i no pas una professió.
Curiosament l’amistat va fer que el contacte entre uns i altres no es perdés del tot durant els anys de militància diversa, i axí els menys implicats al món del futbol seguien pels diaris el que feien els seus antics companys al món professional. Però com que els anys passen per a tothom, una bona representació dels qui van marxar a fer les Amériques futbolístiques van anar tornant al club, i hores d’ara en aquest equip hi juga gent de nivells ben diversos.
No menys indispensables son els “nouvinguts”. I ho poso entre cometes perque això significa que “nomes” fa vuit o deu anys que juguen plegats. És clar, comparat amb els trenta i molts que altres han compartit vestidor, s’els pot considerar nous de trinca. Però encara té més mèrit saber adaptar-se a un ambient preestablert i gaudir del que altres companys han sabut mantenir desde que eren alevins. D’aquests també n'hi ha que venen del mon professional i altres que en canvi van saltar a un camp de futbol quan ja passaven dels trenta anys.
Tots plegats han aconseguit que cada diumenge aixecar-se molt d’hora al matí sigui un plaer. Que agafar la bossa, posar-hi la samarreta, els pantalons, les mitgetes, el Réflex, les botes o els estris traumatològics mes diversos (sort en tenen alguns de les pròtesis…) sigui l’activitat mes preuada de la setmana.
I es per tot això que ells ja sabien al començar la temporada quin es el millor equip de veterans del mon: el seu. Perquè la seva lliga la tenien guanyada el dia 1 de Setembre.
Dedicat al Jaume Tubau: ell va ser un dels components d’aquest equip i continua molt present dins el seu vestidor.