El Món, un diari per ser compartit

A final de l’any 2006 va néixer El Singular, un diari digital que va tenir de seguida una acollida molt entusiasta arran de ser un mitjà amb una línia editorial catalanocèntrica i compromesa amb els drets nacionals de Catalunya. El periodista Jordi Cabré en va ser el primer director, i després van venir Toni Aira, Rafael Ribot, Lluís Bou i Salvador Cot, és a dir, grans professionals que el van convertir justament en allò que proposaven seus els plantejaments fundacionals: esdevenir un mitjà de referència en l’àmbit informatiu català.

I és gràcies al fet d’haver reeixit, que ara, sense perdre un bri de personalitat, ha renovat alguns elements de la seva configuració i ha canviat de nom. Ara, doncs, ja no es diu El Singular, sinó El Món (www.mon.cat). El seu lema és aquest: “Un diari digital lliure, obert i per compartir”.

Jo, personalment, me n’alegro molt, d’aquest èxit i d’aquesta nova etapa, per dues raons que explicaré tot seguit. La primera és la meva identificació amb el mitjà, ja que en sóc col·laborador des del 2 de gener de 2007, és a dir, des d’un mes després del seu naixement, i hi he escrit més de quatre-cents articles. Això sol ja fa que me’n senti part i que hi mantingui un fort vincle afectiu. Però hi ha una segona raó, i és que El Món, tot i tenir la redacció al centre de Barcelona, cosa que és lògica, constitueix un projecte netament santcugatenc.

Remarco aquest punt perquè em sembla formidable que no tots els grans projectes de país sorgeixin a la capital catalana. En aquelles parts del territori que anomenem la ‘perifèria’ o el ‘rerepaís’ hi ha molt de talent i coratge per fer realitat propostes que superin l’àmbit estrictament local i que vagin molt més lluny, i El Món és just això: una proposta d’abast nacional que té el seu origen a Sant Cugat, en l’empresa editora del DIARI de Sant Cugat i del TOT Sant Cugat.

Una de les coses que em van agradar força de l’acte de presentació que es va fer a l’antiga fàbrica Damm, presentat per Txe Arana, va ser el parlament del seu director, Salvador Cot. Cot va dir que “ja no és temps de ser una singularitat, nosaltres volem construir un mitjà ambiciós. S’ha acabat el temps de resistir, ha arribat l’hora de guanyar”. Com podem veure, són paraules que tenen un doble vessant, atès que al·ludeixen a l’empresa periodística i també al país, i jo les comparteixo.

Avui, certament, resulten anacròniques aquelles expressions que definien Catalunya com una “singularitat”, una “peculiaritat” o un “fet diferencial” i que, com si fossin una floreta al trau de l’americana, servien perquè molts catalans les passegessin contents i enganyats. La societat catalana actual se’n riu, d’aquestes galindaines, i ja no admet per a si mateixa cap altre estatus que no sigui el d’un estat independent. Aquesta és la raó per la qual els tres-cents anys de resistència han arribat a la seva fi i ara és el moment de vèncer. És el moment que hem comprès que la llibertat d’un poble amb consciència de ser-ho passa indefectiblement per tenir veu i vot a les Nacions Unides i que, per tant, és hora que abandonem la trinxera i que ocupem el lloc que ens pertoca al món.

Aquesta, si més no, és la filosofia que jo hi veig en aquesta cursa de relleus, en què El Singular ha passat el testimoni a El Món. Entreu-hi, gaudiu de la força visual que transmet el seu disseny i compartiu-ne els continguts. Són continguts valents, elaborats per professionals que no s’arronsen i que són conscients que una premsa lliure és també una estructura d’Estat.