Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En primer lloc vull deixar clar que no tinc res en contra de que tothom pugui manifestar i viure la seva fe (cristiana, o no) de manera lliure i sense que això els suposi un prejudici. Però si pago jo, la cosa canvia.
Caminant pels carrers de Sant Cugat, l’altre dia (i encara no se com, perquè jo no volia agafar el paperet) un jove em va encolomar una fulleta on em convidaven a “viure la fe cristiana”. De tornada a casa, a Cerdanyola, gairebé m’atropellen un centenar de joves que circulaven pel carrer principal amb un cartell de “vine amb nosaltres a Madrid”, mentre un d’ells em dia que “la fe cristiana ens feia millors persones”.
Després del semi-ensurt inicial, vaig recordar que aquest dies el nostra Estat (el que està tan be econòmicament - per dir-ho d'alguna manera) acull les Jornades Mundials de la Joventut, cosa que implica la visita del Papa Benedicto XVI, qui acudeix al nostre “país” no com a Cap d’Estat, sinó com a Cap de l’Església Catòlica (cal tenir present aquest fet).
Fins aquí, tot correcte. Ve el Papa de visita, es dóna el seu bany de masses (alegria per als seus devots), i ens deixa una bonica factura de 50 milions d’euros (aquí és on la meva butxaca, i la meva limitada fe, s’esgarrifen). D’aquests 50 milions d’euros (i perdoneu que recordi tan aviat la xifra), el 50% els paga l’Estat, cosa que suposa que 25 milions d’euros els paguem els contribuents amb els impostos que no deixen de créixer i que no arriben per mantenir el CAP de Valldoreix obert el mes d’agost (per exemple).
I em consta que no és un fet que m’indigni a mi personalment (que ho fa, i molt), sinó que fins i tot els capellans de les petites parròquies (els que per a mi són els capellans de veritat perquè defensen i practiquen una fe cristiana que sí que val la pena) consideren que aquest fet és una vergonya donada la situació econòmica del país i que hi ha milers de persones que, avui, no tindran un plat a taula per menjar, o els hi embargaran el pis perquè no tenen feina i no poden fer front als seus pagaments.
A mi, que em perdonin. Però quan em van explicar el missatge de Jesús (coses que als infants ens expliquen), em deien que calia ser humil, compartir i ser solidari, i ajudar els més necessitats. Uns principis que em semblen molt lloables i dignes de ser seguits. Però quan vaig ser una mica més gran i vaig descobrir l’Església (les seves grans esferes –hi ha capells de parròquia als que els admiro), la fe cristiana em va desaparèixer. Els principis que defensen, no són els que apliquen.
En els temps que corren, quan veig amics meus sense feina, d’altres que han tingut un fill i no reben cap ajuda, o fins i tot la meva àvia, a la que “no hi ha diners per ajudar-la”, em pregunto si un Estat (en el que hi he anat a parar per coses de naixement), que es manifesta laic, i que està en plena crisi econòmica, es pot permetre el luxe de deixar caure, com a mínim, 25 milions d’euros, per rebre el cap de l’església catòlica.
A mi, que em perdonin, però amb aquests diners, tenen en compte quants plats es poden posar a taula? No ho entendré mai, i no és per manca de fe. Però recordant allò de “la fe cristiana ens fa millors persones”, perdoneu que ho dubti.
Jo, educada cristianament, i decebuda també cristianament, crec que ser bona persona no passa per ser cristià. Més que res perquè segurament mai de la vida em gastaria aquests diners en una cosa que tampoc li aporta res a un país que no té ni per mantenir serveis mínims a les persones necessitades.
Caminant pels carrers de Sant Cugat, l’altre dia (i encara no se com, perquè jo no volia agafar el paperet) un jove em va encolomar una fulleta on em convidaven a “viure la fe cristiana”. De tornada a casa, a Cerdanyola, gairebé m’atropellen un centenar de joves que circulaven pel carrer principal amb un cartell de “vine amb nosaltres a Madrid”, mentre un d’ells em dia que “la fe cristiana ens feia millors persones”.
Després del semi-ensurt inicial, vaig recordar que aquest dies el nostra Estat (el que està tan be econòmicament - per dir-ho d'alguna manera) acull les Jornades Mundials de la Joventut, cosa que implica la visita del Papa Benedicto XVI, qui acudeix al nostre “país” no com a Cap d’Estat, sinó com a Cap de l’Església Catòlica (cal tenir present aquest fet).
Fins aquí, tot correcte. Ve el Papa de visita, es dóna el seu bany de masses (alegria per als seus devots), i ens deixa una bonica factura de 50 milions d’euros (aquí és on la meva butxaca, i la meva limitada fe, s’esgarrifen). D’aquests 50 milions d’euros (i perdoneu que recordi tan aviat la xifra), el 50% els paga l’Estat, cosa que suposa que 25 milions d’euros els paguem els contribuents amb els impostos que no deixen de créixer i que no arriben per mantenir el CAP de Valldoreix obert el mes d’agost (per exemple).
I em consta que no és un fet que m’indigni a mi personalment (que ho fa, i molt), sinó que fins i tot els capellans de les petites parròquies (els que per a mi són els capellans de veritat perquè defensen i practiquen una fe cristiana que sí que val la pena) consideren que aquest fet és una vergonya donada la situació econòmica del país i que hi ha milers de persones que, avui, no tindran un plat a taula per menjar, o els hi embargaran el pis perquè no tenen feina i no poden fer front als seus pagaments.
A mi, que em perdonin. Però quan em van explicar el missatge de Jesús (coses que als infants ens expliquen), em deien que calia ser humil, compartir i ser solidari, i ajudar els més necessitats. Uns principis que em semblen molt lloables i dignes de ser seguits. Però quan vaig ser una mica més gran i vaig descobrir l’Església (les seves grans esferes –hi ha capells de parròquia als que els admiro), la fe cristiana em va desaparèixer. Els principis que defensen, no són els que apliquen.
En els temps que corren, quan veig amics meus sense feina, d’altres que han tingut un fill i no reben cap ajuda, o fins i tot la meva àvia, a la que “no hi ha diners per ajudar-la”, em pregunto si un Estat (en el que hi he anat a parar per coses de naixement), que es manifesta laic, i que està en plena crisi econòmica, es pot permetre el luxe de deixar caure, com a mínim, 25 milions d’euros, per rebre el cap de l’església catòlica.
A mi, que em perdonin, però amb aquests diners, tenen en compte quants plats es poden posar a taula? No ho entendré mai, i no és per manca de fe. Però recordant allò de “la fe cristiana ens fa millors persones”, perdoneu que ho dubti.
Jo, educada cristianament, i decebuda també cristianament, crec que ser bona persona no passa per ser cristià. Més que res perquè segurament mai de la vida em gastaria aquests diners en una cosa que tampoc li aporta res a un país que no té ni per mantenir serveis mínims a les persones necessitades.