El paper que guanya a la pedra

Fa dies que no em puc treure del cap les imatges de les quals tots hem estat testimonis, les agressions policials de l’1-O. Mirava la tele i tot es tornava en blanc i negre, recordava el que m’havien explicat els meus pares, històries dels cops de porra, d’uniformes grisos, de violència desmesurada. Vaig patir i plorar veient com avis, adults, joves i nens eren la diana perfecta on descarregar la ràbia continguda en cabines de vaixells i habitacions d’hotel. Encara que ho esperava, em vaig indignar quan un govern que s’omple la boca d’“el conjunto de los españoles” tolerava, defensava i alabava l’actuació policial, deixant clar, una vegada més, que hi ha ciutadans de primera i de segona.

S’ha de ser molt cretí i infinitament miserable per justificar la humiliació, la vexació i la violència contra els que dius que són el teu poble i deixar gairebé 900 ferits, capricis del destí, el mateix número d’imputats per corrupció que esquitxen les persones que defensen aquest brutal atac. Un govern que en les grans crisis d’Estat menteix, només uns exemples: “Los hilillos del Prestige”, l’ETA de l’11-M, el “Luis se fuerte”, una Constitució que es canvia en menys de 24 hores per fer retallades... 

Sento vergonya i fàstic del periodisme mentider, manipulador, subjectiu i tendenciós, perquè això contradiu tota la vocació de servei públic, l’essència del cronista. I m’he enamorat de la gent, la bona gent, que es concentra, es manifesta amb càntics i flors i que nit rere nit obren la finestra o surten al balcó amb una cassola per defensar familiars, veïns, els botiguers que els atenen, els metges que els curen, els bombers que els apaguen focs i els mossos que patrullen els seus carrers. I que lluiten, que lluiten per convèncer el món que dipositar una papereta en una urna no ha estat mai, ni serà mai cap crim. De petita jugava a un joc de mans molt senzill, en què el paper sempre guanyava a la pedra.