Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Sempre havia consumit molt periodisme, però he de reconèixer que la premsa local no la tocava. Per això, quan havia de començar la meva trajectòria, em preguntava com s’ompliria cada setmana un diari de 48 o 56 pàgines. I, a més, qui ho llegiria, pensava. Els dubtes van desaparèixer al moment, al veure que la relació de causa-efecte entre publicar qualsevol cosa i la resposta de la gent era molt clara. Això em va fer prendre consciència que moltes persones, encara que jo no ho fes, seguien el periodisme local.
I passats aquests quatre anys m’he trobat amb un periodisme lliure, social i rigorós. Molt més del que em podia imaginar vist el context general. El periodisme viu moments complicats, on és més important vendre una forquilla que una notícia (com diu Miguel Rico). Els comptes de resultats triomfen per sobre del periodisme seriós i profund. I, amb l’arribada de les xarxes socials, tothom s’ha convertit en informador, cosa que ha multiplicat la competència i ha provocat ritmes endiablats de treball. El periodisme local, almenys el que he conegut, s’escapa de moment d’aquesta tendència.
La llibertat amb què es treballa en l’àmbit local és pràcticament il·limitada; no hi ha tabús. Sempre he entès el periodisme com a eina bàsica per qüestionar el poder i posar de relleu els problemes de la gent. I a la premsa local m’he trobat amb l’espai ideal per fer-ho. Els grans interessos de partits, entitats bancàries i multinacionals no hi són, i la màxima pressió que tens és la de trobar-te a la persona a la qual critiques part de la seva feina.
Com a periodisme social, és imprescindible: el més proper. No s’han necessitat les xarxes socials perquè la gent tingués contacte amb els periodistes (i, per tant, amb el periodisme). Només cal una visita a les oficines del Tot Sant Cugat, explicar qualsevol activitat, iniciativa o queixa per comprovar el paper que juga la premsa local. És increïblement fàcil ser rebut i escoltat, i que després no quedi tot en un no-res. Un periodisme personal, que la gent entén i s’hi veu reflectida. No veurem si puja la prima de risc, però sabrem què fa, què pensa i què li passa a la gent del nostre entorn.
Finalment, em quedo amb la rigorositat. Fora de presses per publicar grans volums d’informació, amb menys pressions per la menor competència i sense la necessitat de crear grans titulars buits per arrasar en vendes, es té més temps per indagar i anar més enllà d’una notícia de quatre línies. Darrerament, molt periodisme s’ha convertit al sensacionalisme amb l’objectiu últim i únic de vendre. És evident l’augment de la tendència a publicar o difondre en portada informacions (?) molt cridaneres per fora però buides per dins. Estic segur que d’això se n’ha escapat, en part, el periodisme local, on encara és més important el fons que la forma. On el criteri periodístic encara predomina.
Per tot això, quan el periodisme està en entredit per la societat i sembla que el bon periodisme és el més immediat i el més espectacular, reivindico el periodisme local com un espai per tornar a creure en la causa. En la causa del periodisme per les persones.
Segueix @bernatbella a twitter
I passats aquests quatre anys m’he trobat amb un periodisme lliure, social i rigorós. Molt més del que em podia imaginar vist el context general. El periodisme viu moments complicats, on és més important vendre una forquilla que una notícia (com diu Miguel Rico). Els comptes de resultats triomfen per sobre del periodisme seriós i profund. I, amb l’arribada de les xarxes socials, tothom s’ha convertit en informador, cosa que ha multiplicat la competència i ha provocat ritmes endiablats de treball. El periodisme local, almenys el que he conegut, s’escapa de moment d’aquesta tendència.
La llibertat amb què es treballa en l’àmbit local és pràcticament il·limitada; no hi ha tabús. Sempre he entès el periodisme com a eina bàsica per qüestionar el poder i posar de relleu els problemes de la gent. I a la premsa local m’he trobat amb l’espai ideal per fer-ho. Els grans interessos de partits, entitats bancàries i multinacionals no hi són, i la màxima pressió que tens és la de trobar-te a la persona a la qual critiques part de la seva feina.
Com a periodisme social, és imprescindible: el més proper. No s’han necessitat les xarxes socials perquè la gent tingués contacte amb els periodistes (i, per tant, amb el periodisme). Només cal una visita a les oficines del Tot Sant Cugat, explicar qualsevol activitat, iniciativa o queixa per comprovar el paper que juga la premsa local. És increïblement fàcil ser rebut i escoltat, i que després no quedi tot en un no-res. Un periodisme personal, que la gent entén i s’hi veu reflectida. No veurem si puja la prima de risc, però sabrem què fa, què pensa i què li passa a la gent del nostre entorn.
Finalment, em quedo amb la rigorositat. Fora de presses per publicar grans volums d’informació, amb menys pressions per la menor competència i sense la necessitat de crear grans titulars buits per arrasar en vendes, es té més temps per indagar i anar més enllà d’una notícia de quatre línies. Darrerament, molt periodisme s’ha convertit al sensacionalisme amb l’objectiu últim i únic de vendre. És evident l’augment de la tendència a publicar o difondre en portada informacions (?) molt cridaneres per fora però buides per dins. Estic segur que d’això se n’ha escapat, en part, el periodisme local, on encara és més important el fons que la forma. On el criteri periodístic encara predomina.
Per tot això, quan el periodisme està en entredit per la societat i sembla que el bon periodisme és el més immediat i el més espectacular, reivindico el periodisme local com un espai per tornar a creure en la causa. En la causa del periodisme per les persones.
Segueix @bernatbella a twitter