El poder d'una carta

Era un dimecres. Tornava de comprar i de lluny vaig mirar la bústia. S'hi veia alguna cosa: factures, vaig pensar, com sempre. Però no. Acabava de rebre la carta que més m'ha impactat a la vida. Era Raül Romeva, que m'escrivia des de la presó d'Estremera.

Em contestava la carta que li vaig fer el dia que el jutge Llarena va decidir tornar-los a tancar, el 23 de març. Recordo que em va sortir pràcticament sola. La sensació, quan reps una carta d'algú que està privat de llibertat, és d'una cosa única i important.

Vaig pujar fins dalt a casa amb el sobre entre les mans, sense atrevir-me a obrir-lo. Em vaig asseure; volia assimilar bé tot el que em deia. És una carta de 4 pàgines. Hi veig un Raül fort. Un Raül convençut que hem iniciat un camí de no retorn. Un Raül que no es queixa, i motius no n'hi faltarien. Un Raül enèrgic. Un Raül positiu i resilient. Un Raül que reclama que tinguem "mirada llarga", com un corredor o nedador de fons, que visualitza la fita i aconsegueix suportar i superar les inclemències i les adversitats de la cursa.

Sembla mentida que hagi de ser ell, que està empresonat, el que em donés aquesta dosi d'energia per no rendir-nos. Fa una setmana vaig coincidir amb l'alcaldessa, Mercè Conesa, al sopar benèfic d'ASDI. Venia justament de Madrid, de visitar el Raül i el Josep Rull. Em va confirmar que estan animats, que són concscients que no és una cosa de dos dies, i que estan preparats per assumir-ho. Les cartes els ajuden a mantenir el contacte amb l'exterior. Poc podem fer per ells però escriure'ls està a les nostres mans. Us animo a tots a fer-ho. I si teniu la sort de rebre'n resposta, compartiu-ho.