Ara que aquests anys de crisi havíem recuperat el plaer romàntic de les carreteres secundàries, tot traient-nos de les còmodes, cares i avorrides autopistes, i abans que la pretesa recuperació ens torni al tedi dels quatre carrils, he pogut comprovar que no hi ha cap carretera de revolts que no tingui la seva noia del revolt.
A Sant Cugat tenim més d’una carretera amb revolts, però convindreu que, posats a parlar de carreteres de llegenda, no podem parlar més que de l’Arrabassada.
En aquests temps tan políticament correctes potser no sembla gaire maco de dir, però us asseguro que fa trenta i quaranta anys, si una nit et convidaven a fer una Arrabassada, l’adrenalina se’t disparava a nivells de col·lapse. Perquè el convit no es limitava a polvoritzar rècords, sinó que sovint amagava una aturada a la font del Bacallà amb una noia disposada a oblidar una altra mena de prudència a més de la perduda minuts abans a la carretera.
De tornada, al revolt que hi ha abans del trencall de Can Trabal, era el moment de la noia del revolt. Sí, just allà, un revolt compromès que es va tancant i tancant a la dreta i que has de saber traçar amb cura si no vols trobar-te al carril contrari o en una cuneta que en aquest tram sempre ha estat molt alta. Un revolt amb nom propi, el revolt de la Casa de les Bruixes.
D’on ve aquest nom? Hi ha dues explicacions, podeu triar. La primera és la versió santcugatenca de la noia del revolt que et parava a mitja baixada per demanar que la portessis fins a casa, i quan arribaves al revolt t’avisava que ella s’hi va quedar en un antic accident. La segona, no tan literària però més estimulant, té a veure amb certes activitats que es deia que s’havien dut a terme a la casa que hi ha just a sota, on més d’un fittipaldi hi havia aterrat en sortir de la carretera, i no precisament atret per les promeses de final feliç que oferien les bruixes de la casa.
Sigueu prudents, sobretot a l’Arrabassada, o potser encara acabareu seduïts per la noia del revolt o una bruixa inesperada.