Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Quan vaig venir a viure a Valldoreix, ja fa vint-i-bastants anys, només hi havia una caixa d’estalvis. Era petita i propera, coneixies a tothom que treballava, com si fossin del poble. Allà pagava els rebuts de l’Escola Bressol dels meus fills. Més tard, el menjador del Ferran i Clua i els tallers de teatre que organitzava l’EMD, en aquell temps E L M. Després, necessitats de l’endiastrada crisi, la nostra caixa es va ajuntar amicalment amb dues més que, si fa no fa, eren semblants a la de Valldoreix i van crear una unió simpàtica i multicolor. Em van deixar conservar la llibreta antiga fins que no va estar del tot ben esgotada. Romàntic que és un.
Uns saberuts del país, entenedors d’aquests temes les van felicitar per la fusió modèlica que havien fet. Un any després, uns saberuts encara més saberuts que els anteriors, van decidir que no; que no hi havia prou i que s’havia de fusionar més. I llavors ve una súper-caixa que no té res a veure amb el poble, ni amb la meva caixa ni amb el meu país i es fusiona tant, que mig les ofega.
Pels que esteu com jo i no sabeu gaire d’aquestes coses, us explico una metàfora, o un conte, o una faula, com vulgueu. A veure si entre tots ho entenem i, si vaig errat, m’aviseu:
Un tauró d’allò més emprenedor es fusiona amb una sardina que la pobra ja el convenia. Llavors, esdevenen una taurosardina. Acorden igualtat com la que van fer els Reis Catòlics (allò de “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. Que, en realitat després es descobreix que qui manava era ella). Doncs bé, com que el tauró té més volum, més caràcter i més boca, sembla que s’hagi empassat la sardina. Però, no. És una fusió. El que cal esbrinar és si aquesta fusió és per absorció, per impregnació o per ingestió. Em seguiu? Perquè jo vaig mig perdut.
El resultat final és que d’aquella caixa d’estalvis petita, del poble i tan propera, no en queda res. I ara tenim un tauró bancari que ves a saber si no acabarà fusionant els quatre duros que tenia i que penso que encara tinc.
I és que a ningú li agrada que li toquin la sardina. I, a mi, menys.
Uns saberuts del país, entenedors d’aquests temes les van felicitar per la fusió modèlica que havien fet. Un any després, uns saberuts encara més saberuts que els anteriors, van decidir que no; que no hi havia prou i que s’havia de fusionar més. I llavors ve una súper-caixa que no té res a veure amb el poble, ni amb la meva caixa ni amb el meu país i es fusiona tant, que mig les ofega.
Pels que esteu com jo i no sabeu gaire d’aquestes coses, us explico una metàfora, o un conte, o una faula, com vulgueu. A veure si entre tots ho entenem i, si vaig errat, m’aviseu:
Un tauró d’allò més emprenedor es fusiona amb una sardina que la pobra ja el convenia. Llavors, esdevenen una taurosardina. Acorden igualtat com la que van fer els Reis Catòlics (allò de “tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”. Que, en realitat després es descobreix que qui manava era ella). Doncs bé, com que el tauró té més volum, més caràcter i més boca, sembla que s’hagi empassat la sardina. Però, no. És una fusió. El que cal esbrinar és si aquesta fusió és per absorció, per impregnació o per ingestió. Em seguiu? Perquè jo vaig mig perdut.
El resultat final és que d’aquella caixa d’estalvis petita, del poble i tan propera, no en queda res. I ara tenim un tauró bancari que ves a saber si no acabarà fusionant els quatre duros que tenia i que penso que encara tinc.
I és que a ningú li agrada que li toquin la sardina. I, a mi, menys.