Els 3 alcaldes franquistes de Sant Cugat

Veure tirades per terra les plaques dels tres alcaldes que, segons un col·lectiu polític, han de ser eliminats dels carrers de Sant Cugat per franquistes, em va provocar un cert xoc emocional.

 

Veure d’aquella manera aquests noms, amb el menyspreu i humiliació que representava, em va doldre i em va fer regirar una mica els meus records. Records de la infància i joventut en què vaig conviure amb ells.

 

Per ordre d’antiguitat, el primer, el Dr. Villar, és el més complicat (1940-47). Metge titular de Sant Cugat i inspector de Sanitat. Va ser el primer alcalde postguerra civil i cap de la Falange local, en els moments de màxima intensitat del franquisme més dur, que va haver de dimitir per assumptes poc clars. Era una persona que em feia respecte, seriosa, enigmàtica, distant. No era el metge de casa; però estic segur que molts dels seus pacients devien estar agraïts dels seus serveis i bona feina professional en aquells temps de dificultats i privacions.

 

Immediatament després va venir en Pau Muñoz (1947-1949). Dubtar de la catalanitat d’una persona com ell, compromès amb el poble i la gent de Sant Cugat i que possiblement va haver de dimitir d’alcalde per no voler acceptar segons què, em sembla molt injust.

 

En Josep Barnils arriba en un moment on el franquisme estava en plena evolució cap a un incipient desenvolupament econòmic (1965-1975). Darrere de l’alcalde Barnils hi havia una persona afable, propera i accessible, que es va esforçar per fer-ho bé. Que es va saber rodejar d’equips humans que van plantejar el Sant Cugat residencial i de qualitat que hem heretat nosaltres.

 

No sé si mereixen tenir un carrer o no, però formen part del nostre passat i de la nostra història. Certament van ser alcaldes a dit, nomenats pel règim, un règim militar, dictatorial i repressor, que havia enderrocat el govern legalment constituït per les armes, que torturava i assassinava, en això no hi ha res a dir; però potser a aquest àmbit local caldria diferenciar la persona de la del règim que representaven.

 

Algú havia de fer d’alcalde i assumir la responsabilitat del moment. Hem de confiar en les persones i com a mínim donar-los el dret a que se’ls respecti el seu honor.