Els conformistes

Dilluns moria Bernardo Bertolucci, un dels millors directors que ha donat mai el setè art, capaç de crear autèntiques obres mestres com Novecento o l'adaptació de la novel·la de l'Alberto Moravia, Il Conformista. Marxa Bertolucci i molts de nosaltres tenim la sang glaçada encara per la fredor i serenor amb què explicava els motius que el van portar, amb Marlon Brando, a violar a Maria Schneider en L'últim tango a París. Ella no els va perdonar mai i els va odiar fins els seus últims dies. Els qui admirem al Bertolucci capaç de plasmar amb mestratge els perills del feixisme a Europa, tampoc.

La nit anterior tenia ganes de veure el programa d'en Ricard Ustrell i la seva entrevista a Marine Le Pen. Per combatre el feixisme és essencial reconèixer-lo, vaig pensar. Sorpresa la meva quan em vaig trobar davant d'una dona que amb una retòrica efectista i transversal apel·lava a l'orgull nacional de les masses per recuperar els valors de la revolució francesa. A primer cop d'ull ni gota de feixisme i un munt de crítiques qüestionant si la nostra televisió pública es dedica a blanquejar aquesta ideologia.

L'endemà, a l'institut, un company gens sospitós de simpatitzar amb la ultra La Pen, etziba: "si jo fos francès i una mica despistat votaria el Front Nacional". Ja no és una qüestió ideològica, sinó una qüestió de conformisme, de qui em pot fer la vida més fàcil. I aquest és el veritable perill i el perquè, entre d'altres, de l'auge del feixisme. Tot seguit, al vespre, arriba la notícia de la mort del cineasta, i em venen al cap els conformistes de Moravia o els indiferents de Gramsci i em pregunto per què carai mai es posen al costat dels bons