Els jutges àrbitres a l’esport

La pràctica de l’esport de competició implica que durant els partits existeixi la figura del jutge àrbitre. Figura que es fa necessària si volem impartir justícia en qualsevol matx on el resultat tingui una certa importància. És obvi que a un partit de solters contra casats, després d’una costellada, el que menys buscarem és un esperit altruista que faci de col.legiat. En canvi, els qui hem practicat l’esport, professionalment o no, ens ha estat vital tenir durant la competició un nivell bo d’arbitratge.

Pels qui mai han saltat a un terreny de joc és impossible calibrar quina és l’autoritat d’un àrbitre a l’esport. Doncs us asseguro que és total. Tot i que, a segons quines especialitats s’ha arribat a un nivell més que aceptable d’esforç tecnológic per ajudar a l’arbitratge en general, i sobretot a l’esport amateur, la decisió final amb l’enorme grau d’incertesa que suposa dependre d’una sola persona recau en la seva figura. I, és clar, les persones ens equivoquem (voluntàriament o involuntària…)

Poca gent li posa fácil la tasca a qui té un poder absolut sobre qualsevol aspecte del joc. I per aixó els jutges àrbitres solen mantenir una postura d’allò més guardiacivilenca quan les coses se'ls torcen. N'hi ha de més dialogants, o de més instructius, però difícilment s’adapten a les nombroses situacions d’estrés que van sorgint al llarg de la competició. I al final en comptades ocasions deixen contents als dos contrincants.

És trist dir-ho, però en la majoria dels casos on es genera violència a l’esport és degut a alguna decisió desencertada de l'àrbitre. I també tristament molts cops aquests desencerts comencen per la pressió que els contrincants i el públic desfermen sobre l’única persona que decideix. Pocs són capaços d’assumir els propis errors. Sempre és més fàcil culpar al de fora que no al mal funcionament del nostre equip, i així la tasca d’arbitrar es torna desagradable, poc retribuida pel que significa i, sobretot, massa influenciable perquè qui la exerceix no té ni la preparació ni la força mental per soportar tanta pressió.

I què passa al món professional? Aquí sí que hi ha mitjans per controlar l’encert o el desencert. El que no hi ha és interés perquè això deixi de funcionar com fins ara! I aquest és el motiu pel qual els organismes més caducs del futbol, per exemple, admeten que a un camp on hi ha un munt de càmeres capaces de gravar els mocs de qualsevol central encostipat, no puguin ajudar a una decisió arbitral sense que ningú entengui el motiu. Fruit d’aixó és el que acaba passant al final: que alguns tenen nou copes d’Europa, i aquest any encara guanyaran la lliga… Perquè aquest any es veu que no ens toca. I ja s’encarregaran els àrbitres que això sigui així…