Els polítics al seguici, o no

I m'agrada. Curiosament, aquestes normalment arriben dels qui tenen menys contacte amb les entitats que el formen i, curiosament o no, sempre ronden al voltant del mateixos temes, la representació institucional (el passeig que fan regidors i regidores) i la missa com a acte central del dia del patró. No entraré en la qüestió religiosa, bàsicament per manca d’espai, però sí que m’agradaria fer alguna aportació al tema dels seguicis.

En el moment de crear-lo, es va definir de la següent manera: “El seguici festiu de Sant Cugat està definit com el conjunt d’entremesos propis de la nostra cultura tradicional catalana. El seu context són les celebracions locals així com aquelles que representen la ciutat arreu.” Això vol dir que el seguici festiu no és un element propi de la Festa Major, sinó que esdevé un element de la ciutat com a tal que pot sortir quan es cregui convenient. Dues de les seves aparicions estipulades al seu protocol són el seguici d’inici de festa i el seguici de Sant Pere. El primer acompanya les autoritats (corporació municipal i pregoner) a donar el tret de sortida a la festa amb el pregó i pretén dotar de contingut i simbolisme el simple passacarrers que es feia fins llavors. El segon acompanya autoritats i balladors del Paga-li, Joan a fer el ball i pretén donar-li la transcendència que mereix l’únic acte “autòcton” de la nostra Festa Major. Dit això, crec que bàsicament les crítiques giren al voltant de dos temes, els representats polítics i el fet de no entendre que els seguicis no són una cercavila, sinó que volen ser un espectacle itinerant que cal veure passar més que seguir, on l’actitud del públic ha de ser més la de les cavalcades de reis o Sant Antoni. Tota festa ho és perquè capgira l’estat habitual de les coses i una manera de fer-ho, per estrany que sembli, és fer que els representants del ciutadà a les institucions baixin al carrer juntament amb els entremesos, els balls i figures que formen el seguici, que fan la funció de representants de la gent del carrer. A més, les festes també són plenes de simbolismes que les fan característiques d’un lloc i d’una època.

A Sant Cugat, que hem creat la festa més de la bona fe i la il·lusió que no pas a partir de la recerca etnològica, crec que trobar maneres pròpies de celebrar els ritus festius ens ajudaria a diferenciar-la d’un festival de concerts i activitats al carrer que podríem fer qualsevol dia de l’any que fes bon temps. De vegades aquestes representacions ens poden semblar anacròniques i potser aquest és el recel que desperta el seguici festiu, això i la manca de coneixement de l’objectiu segurament són el que mouen moltes de les crítiques. Hi ha regidors que no hi volen anar i gent a qui no li agrada, o no entén, veure’ls darrera lluint la medalla. Potser uns no són conscients què representen, o no volen representar-ho, i els altres desconeixen que és una manera d’apropar aquells que un cop al mes decideixen per nosaltres amb debats llargs i partidistes. El carrer, la festa, va molt més enllà de colors polítics i vots, de mocions i comissions informatives. A baix, sota tot aquell soroll, música i desordre, hi ha el poble pel qui governen que, un cop l’any excepcionalment, decideix col·lectivament trencar l’ordre establert, ocupar places i carrers i fer festa.