Els prometatges

Recordeu com es concertaven abans els festeigs o casoris en aquestes contrades? La nostra joventut, si ho llegeix, ho trobarà molt arcaic, però era la manera en què es desenvolupava la vida al país, principalment en els cercles rurals.

Quan arribava el moment d’escollir parella, en això no hi ha hagut mai regla ni edat, era molt normal que cadascú triés la que li feia perdre més el dormir i hores de dia. Normalment, fins fa uns cinquanta anys, en els llocs rurals tothom es coneixia i era estrany que un comentari no arribés a les orelles dels pares. Aquests, si creien que la parella els esqueia, sempre feien avinent entrar en comentaris amb el fill o filla per sostreure’ls les seves intencions. Si aquestes eren correctes, els pares de les filles les pressionaven per formalitzar les relacions, i així tenir un contacte més directe amb els familiars del noi.

El tràmit era que els pares del noi havien de fer una visita a casa de la noia per demanar la mà de la futura promesa i parlar del seu futur. Ací era on entrava la part més important de l’acte. Si el noi era el gran dels germans i declarat hereu, no hi havia gaire problema per part dels pares de la noia, ja que tothom es coneixia i sabia les propietats i terres de la família; però si era cabaler, hi entrava el tracte de l’herència que li donarien en casar-se i la part que la noia hi aportaria. Això, si les dues famílies estaven d’acord amb la unió.

En cas contrari, si a les famílies no els agradava la seva unió, els pares d’un costat i de l’altre feien l’impossible perquè aquella no arribés a bon port. Si els joves es posaven tossuts, en la majoria dels casos arribaven a desheretar-los; tot depenia de la comprensió dels pares. Però us diré que he vist molts projectes de parella desfer-se per culpa de la incomprensió dels pares. Però també molts, en què el verdader amor havia triomfat davant de tots els contres.