En dèiem conjunts

A partir dels anys 60 hi va haver al nostre país un esclat de grups musicals, conjunts en dèiem. I no em refereixo als professionals que ja tenien discs editats i sortien a la ràdio o a la tele, sinó a moltes formacions d’afeccionats que no volíem ser els Beatles o els Stones, però que tocàvem versions més o menys afortunades de grans èxits dels nostres ídols.

Per raons d’edat, jo hi vaig arribar a mitjan dels 70, i tocava la guitarra solista en un grup de rock de composició clàssica: dues guitarres, veu, baix i bateria. Era a Cerdanyola i, com molts altres, assajàvem dos cops per setmana en una torre d’estiueig, on ningú molestava ni era molestat. Anys més tard, ja a Sant Cugat, vam afegir una vocalista portentosa en una formació semblant.

Des del principi Sant Cugat se sumà a la dèria dels conjunts. Sense oblidar el gran pes musical de la Floresta, molts garatges i antres de tota mena s’ompliren de decibels i personatges tan genuïns com el Binaca o el Churchill, i grups de cert èxit com Aloha, Els Muts i Els Xinots. Llavors es tocava al Bebop, al Casino, a festes públiques i privades, al poliesportiu i fins i tot a l’hotel Rossinyol.

Tot aquest esclat va ser la llavor del que tenim ara, un univers musical molt interessant al qual hem de donar suport. Calen bucs d’assaig, concursos, actuacions i oportunitats per als grups de casa i més difusió als mitjans locals, perquè, com sabeu tots els que heu tocat en algun d’aquells conjunts, no hi ha res millor per acabar la nit que un bon riff de guitarra.

I sempre ens quedaran Els Incombustibles.