En la mort d'en Joan Gusi

De seguida em ve l'evocació de la seva família, els Gusi i de la caseta on vivien a Bellaterra i on ara viu el meu germà. Una caseta que ben bé podria aparèixer a les il·lustracions d'un conte alpí o, per què no? D'aquella "caseta picolina in Canda."

La notícia m'arriba a través dels amics de l'hostal Sant Pancraç, una altra icona de Bellaterra. Els Gusi van ser els masovers dels meus avis, el Fàbregas Rovira, quan en Joan Fàbregas va construir la casa pairal, primera de les tres que conformaren aquella gran llenca de terreny, poc abans que esclatés la Gerra Civil.

En Josep Gusi era paleta i de les seves mans van néixer un munt de torres a Bellaterra. El meu avi tenia una especial conxorxa amb ell i quan calia fer paella, el pare Gusi, en Josep, anava a caçar conills. Segons el meu cosí Agustí, el Josep Gusi sempre tenia un lloc preferent a taula, quan es feien àpats de festa.

La seva dona, la Paquita, tenia cura de l'aviram i de proveir d'ous frescos la família. I quin galliner havia construït el Josep! Es pot dir que era un galliner de cases aparellades d'alt «stànding», amb el seu tros de jardí i tot. De la casa pairal dels Fàbregas a la caseta dels masovers hi havia tres terrasses molt grans que s'anaven enfilant. A la primera hi havia un hort, uns ametllers, i algun fruiter, en especial un albercoquer de fruita molt gustosa. Ah!, i un racó per a fer-hi paelles.

A la segona terrassa hi havia plantades flors i un banc fet per en Gusi amb uns rajols pintats de les 12 cases que l'avi va construir a Bellaterra. Quin terratinent, i quin cacic!, que diria el meu pare. A la tercera terrassa hi havia la piscina que, alhora, servia de bassa per regar els horts. Dos pous d'aigua cobrien amb escreix totes les necessitats de la finca. De tot aquell bé de Déu de plantació en tenia cura en Josep i també la dona i els seus fills, la Montserrat, en Joan, i la M Rosa, que va morir de ben jove.

Crec que les filles van marxar ben aviat, però en Joan s'hi quedà un temps més ajudant els pares. Els Gusi van marxar a finals dels 60, deixant una bona empremta a tota la família Fàbregas. D'aleshores ençà els vaig perdre de vista.

Fa uns anys, però vaig topar-me amb en Joan pels carrers de Sant Cugat. Em va dir que havia viscut a fora, crec que pel Bages, i que ara s'estava arreglant una casa al carrer Martorell. Fins i tot me la va ensenyar. Estava feliç de tornar a Sant Cugat.

Aquell encontre es va repetir un parell o tres de vegades i sempre avocàvem els anys viscuts a Bellaterra i els records que ell hi tenia. I jo me l'escoltava amb delit alhora que fixava la seva imatge i la de la seva família en el meu record.

Perquè els records és bo d'alimentar-los, sempre amb mesura, és clar, que el passat és passat. I és que el passat forma part del nostre esquelet que sustenta els petits muscles de la memòria, com la que tu, Joan, em suscitaves, i que forma part indeleble del meu passat.