En un món ràpid, el repte de viure més lent, amb consciència

Recentment conversava amb una companya de la feina que comenta que vivim sense temps. La ja famosa frase: "No em dona la vida". Ella percep una gran angoixa perquè sempre té una llarga llista de coses per fer: correus per contestar, missatges de telèfon per respondre, projectes, etcètera. I és que sovint no es posa en dubte que allò ràpid sempre és millor.

Són molts els pensadors i pensadores que han reflexionat sobre les implicacions del ritme de vida accelerat. En una frase evocadora, el sociòleg Zygmunt Bauman diu que "la modernitat va néixer sota les estrelles de l'acceleració". El que ja a la dècada dels 80 el nord-americà Dr. Larry Dossey anomenà la malaltia del temps és la nefasta sensació que el temps s'acaba i s'ha de córrer més.

La immediatesa i la velocitat, consumint feines, amors, relacions, publicacions a xarxes socials, notícies, entreteniment... Sense deglutir, sense donar-li temps al mateix temps. Quin preu estem pagant per no sintonitzar-nos internament i viure experimentant les coses que són realment importants?

Perquè una societat que corre i viu sense rumb és una societat que fàcilment modelable i acrítica però, sobretot, cansada i estressada. És en la quotidianitat que les societats es construeixen i és en el dia a dia, que podem desaccelerar i anar a un ritme més pausat, per aspirar a viure sense l'obsessió d'aprofitar al màxim el temps i el temps com a una preocupació intensa i constant. La meva proposta és recuperar el control del temps: desaccelerar per aturar la malaltia del temps.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.