Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Jeroni Serra, administrador de Columbaris Sant Cugat, Casa de Paz
“La incineració permet tenir-los sempre presents i rendir-los culte a perpetuïtat”
Amb els anys, s’ha demostrat que els nostres avantpassats, no tan llunyans, han quedat, no només en l’oblit, sinó també perdudes les seves restes en el cementiri. Un ésser tan estimat i visitat en el seu temps, passa, amb les generacions futures, a ser ignorat físicament i emocionalment. La incineració permet tenir-los sempre presents i rendir-los culte a perpetuïtat, aconseguint amb això un arbre genealògic de tots els familiars, dels passats i dels futurs. Per això és necessari disposar d’un espai públic adequat i, sempre, fora dels cementiris, ja que una persona que manifesta tal desig no desitja, generalment, ser dipositat en un nínxol. La decisió d’escampar les cendres comporta un acte irreversible i té com a conseqüència la contaminació del medi ambient, per la qual cosa està totalment prohibit i penalitzat; no ho utilitzem per tranquil·litzar la nostra consciència, les seves cendres mereixen tot el nostre respecte.
Montse Sant
Zeladora del Monestir
“El capellà i dos escolans acompanyaven en processó el difunt fins al Monestir”
A principis del segle passat, quan algú es moria a Sant Cugat, el capellà amb dos escolans i la creu processional anaven a cercar el difunt fins a casa seva i l’acompanyaven en processó fins al Monestir. Aquesta era una tradició del municipi, de la mateixa manera que passava a la majoria dels pobles de Catalunya. Una tradició que amb el temps s’ha anat perdent, però de la qual en guardem alguna anècdota. Un dia, el capellà, revestit de capa pluvial negre, amb els dos escolans i el difunt a la caixa i tot el seguici anaven pel carrer de Santa Maria quan un gos va sortir d’una botiga i no sé què devia pensar de tot allò i va envestir el capellà tot lladrant i mossegant la capa. El mossèn tot amoïnat i sense deixar de cantar les ensoltes maldava perquè el gos el deixés anar i mentre cantava en llatí, de tant en tant, deia en català : “Fora gos!... Deixa anar gos del dimoni !...”. Però el gos no va marxar fins que la comitiva va arribar al final del carrer i allà el gos va tornar a casa.
“La incineració permet tenir-los sempre presents i rendir-los culte a perpetuïtat”
Amb els anys, s’ha demostrat que els nostres avantpassats, no tan llunyans, han quedat, no només en l’oblit, sinó també perdudes les seves restes en el cementiri. Un ésser tan estimat i visitat en el seu temps, passa, amb les generacions futures, a ser ignorat físicament i emocionalment. La incineració permet tenir-los sempre presents i rendir-los culte a perpetuïtat, aconseguint amb això un arbre genealògic de tots els familiars, dels passats i dels futurs. Per això és necessari disposar d’un espai públic adequat i, sempre, fora dels cementiris, ja que una persona que manifesta tal desig no desitja, generalment, ser dipositat en un nínxol. La decisió d’escampar les cendres comporta un acte irreversible i té com a conseqüència la contaminació del medi ambient, per la qual cosa està totalment prohibit i penalitzat; no ho utilitzem per tranquil·litzar la nostra consciència, les seves cendres mereixen tot el nostre respecte.
Montse Sant
Zeladora del Monestir
“El capellà i dos escolans acompanyaven en processó el difunt fins al Monestir”
A principis del segle passat, quan algú es moria a Sant Cugat, el capellà amb dos escolans i la creu processional anaven a cercar el difunt fins a casa seva i l’acompanyaven en processó fins al Monestir. Aquesta era una tradició del municipi, de la mateixa manera que passava a la majoria dels pobles de Catalunya. Una tradició que amb el temps s’ha anat perdent, però de la qual en guardem alguna anècdota. Un dia, el capellà, revestit de capa pluvial negre, amb els dos escolans i el difunt a la caixa i tot el seguici anaven pel carrer de Santa Maria quan un gos va sortir d’una botiga i no sé què devia pensar de tot allò i va envestir el capellà tot lladrant i mossegant la capa. El mossèn tot amoïnat i sense deixar de cantar les ensoltes maldava perquè el gos el deixés anar i mentre cantava en llatí, de tant en tant, deia en català : “Fora gos!... Deixa anar gos del dimoni !...”. Però el gos no va marxar fins que la comitiva va arribar al final del carrer i allà el gos va tornar a casa.