Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Cal tenir present, però, que ja fa temps que es pot dur a la deixalleria l’oli de cuina usat i deixar-ho en envasos de plàstic o vidre. El personal d’allà s’encarrega d’abocar-ho al contenidor tancat darrerament per a controlar allò que l’usuari aboca. I no us penseu, som molts que el fem servir!
Però, voleu dir que cal facilitar tant les coses? No estaran aviciant al ciutadà? A veure si al final haurà de venir el personal de medi ambient a felicitar-nos i fer-nos una foto per sortir al diari com a ciutadans modèlics. Passa el mateix amb la creació de la tarja d’usuari de la deixalleria: si hi vas molts cops, et rebaixen el rebut de l’aigua com a premi.
I torno al començament: tal com estan les coses, –vull dir, el ciutadà- entenc la política d’incentivar i animar a que es recicli.
No hauria, però, de ser així. Reciclar és, o caldria que fos, un compromís personal de cadascú. Ja que vivim en el planeta i l’empobrim, encara que no vulguem , hauríem de prendre’ns aquest compromís com un deure inexcusable. I això com s’ensenya? La veritat és que no ho sé. Veig que la propaganda consumista i la política fan més efecte que la cívica. O m’ho sembla. Les campanyes per a recollir les caques del gos, fer servir els contenidors adequadament o respectar el descans dels veïns, per exemple, no fan tant d’efecte com les altres.
Entre els anys 2002 i 2007 vaig estar fent de mestre a Castellbisbal. Hi havia una deixalleria envejable. Cada any portàvem els nens de primària a visitar-la. Els demanàvem a les noies i els nois que portessin envasos buits, ampolles i andròmines que els de casa volguessin llençar. I venien carregats. Els encantava anar dipositant cada cosa al seu lloc. Entenien perfectament la necessitat de reciclar. Hi posàvem la llavor, la qual cosa, la societat no sempre ens ha reconegut.
Després, de grans i d’adults, ja és una altra cosa. Potser caldrà fer-los anar un altre cop a l’escola? La dreta ho arreglaria amb més vigilància. L’esquerra, amb més educació. I la meva àvia els diria “Han de passar una altra guerra”.
Ho sento, avui no tinc el dia positiu.
Però, voleu dir que cal facilitar tant les coses? No estaran aviciant al ciutadà? A veure si al final haurà de venir el personal de medi ambient a felicitar-nos i fer-nos una foto per sortir al diari com a ciutadans modèlics. Passa el mateix amb la creació de la tarja d’usuari de la deixalleria: si hi vas molts cops, et rebaixen el rebut de l’aigua com a premi.
I torno al començament: tal com estan les coses, –vull dir, el ciutadà- entenc la política d’incentivar i animar a que es recicli.
No hauria, però, de ser així. Reciclar és, o caldria que fos, un compromís personal de cadascú. Ja que vivim en el planeta i l’empobrim, encara que no vulguem , hauríem de prendre’ns aquest compromís com un deure inexcusable. I això com s’ensenya? La veritat és que no ho sé. Veig que la propaganda consumista i la política fan més efecte que la cívica. O m’ho sembla. Les campanyes per a recollir les caques del gos, fer servir els contenidors adequadament o respectar el descans dels veïns, per exemple, no fan tant d’efecte com les altres.
Entre els anys 2002 i 2007 vaig estar fent de mestre a Castellbisbal. Hi havia una deixalleria envejable. Cada any portàvem els nens de primària a visitar-la. Els demanàvem a les noies i els nois que portessin envasos buits, ampolles i andròmines que els de casa volguessin llençar. I venien carregats. Els encantava anar dipositant cada cosa al seu lloc. Entenien perfectament la necessitat de reciclar. Hi posàvem la llavor, la qual cosa, la societat no sempre ens ha reconegut.
Després, de grans i d’adults, ja és una altra cosa. Potser caldrà fer-los anar un altre cop a l’escola? La dreta ho arreglaria amb més vigilància. L’esquerra, amb més educació. I la meva àvia els diria “Han de passar una altra guerra”.
Ho sento, avui no tinc el dia positiu.