Enveja sana

Després de les merescudes vacances visitant altres meravelloses zones d'Espanya, el defecte professional fa que, una vegada a Sant Cugat, m'agradi comparar el que m'he trobat amb la ciutat que generosament paga el meu salari de regidor. El millor, en aquest cas, és conversar amb aquells veïns que no han pogut fer les seves vacances o que, per motius laborals, les fan en una altra època de l'any no tan sol·licitada.

Les converses giren entorn d'aspectes repetitius: la falta de manteniment de les voreres, la brutícia de les zones no tan visibles dels barris, la sequedat dels parcs i jardins - malgrat no ser aquest mes d'agost especialment sec - i l'incivisme generalitzat i repetitiu d'alguns veïns o col·lectius que l'ajuntament no ha estat capaç d'esmenar amb la seva pedagogia paternalista.

Comparar el centre històric de Sant Sebastià o Màlaga amb la zona per als vianants de Sant Cugat, és ciència-ficció. Rememorar als equips de neteja que a altes hores del matí treballen per deixar impecables els carrers de Sevilla amb mànegues d'aigua, impossible. Adonar-se que els habitants de Saragossa, Bilbao o Madrid també tenen animals de companyia que passegen sense deixar records als espais comuns i privats, una utopia.

Crec que, a qualsevol que li agradi la seva ciutat, li venen en ment aquestes imatges i, inevitablement, busquen la comparació, que no l'excusa. Potser aquest moment de relaxació després de les vacances és l'indicat per a valorar amb lucidesa el nostre entorn. Les comparacions són odioses, diuen, però sempre necessàries quan es vol millorar o quan es té la sort de disposar d'un llenç immillorable com ho és la ciutat de Sant Cugat.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.