A l'escenari

Malgrat que hi ha consens a considerar que els castells són cultura amateur i no un esport, de tant en tant les mateixes colles castelleres —que alhora són les més fermes defensores a dir que aquesta activitat és cultural— tenen deixos que recorden molt la competitivitat i la manera de fer de la pràctica esportiva.

Fer estructures cada cop més complicades és l'evolució lògica, no només dels castells, sinó de totes les activitats de lleure que hom pugui pensar: tocar un instrument, fer punt de creu, sortir a córrer o resoldre trencaclosques necessiten l'increment de la complicació per seguir gaudint de l'activitat. I és bo que els castells es nodreixin de tot allò que li pugui ser beneficiós per millorar aquells aspectes en els quals cal evolucionar. I l'esport és un dels àmbits en què s'està més a prop, així com en el funambulisme, l'acrobàcia o l'equilibrisme.

Ara bé, quan una colla castellera s'allunya de la manera de fer o de la visió del que comunament associem amb la cultura amateur, acostuma a haver-hi conflicte. Tant pot ser dins de la mateixa colla, com en la relació amb altres colles. La controvèrsia entre aquestes diferents maneres de veure el món casteller i de com abordar els diversos aspectes de la seva gestió i evolució, pot ser impossible de resoldre, atès que es mira l'activitat des de plans amb pocs punts en comú.

Per guiar-me a trobar l'opció més adient per a la meva colla castellera, sovint penso a com ho farien els col·lectius que han d'actuar davant del públic. I normalment la resposta és allà: als assaigs dalt de l'escenari.

Gausacs, amunt!