Estranys i estranyes

Afirmava Julien Gracq que els àlbums de fotografies, fullejats a l’atzar, ens parlen del nostre passat perquè duen enganxats els nostres esdeveniments, vius i inefables, i ens provoquen un feble somriure d’allò que ja està marcit. Hi penso avui perquè un amic m’ha enviat una fotografia on se’m veu a Suzhou, a la Xina, amb una sèrie de nadius voltant-me i tocant-me pertot, alguns fotografiant-me bocaoberts. Simplement, aquella bona gent no estava avesada a veure un occidental. O un santcugatenc.

No és un fet insòlit. Fa trenta anys, quan jo era petit, no es veien gaires estrangers a Sant Cugat. A classe, per exemple, a l’escola Catalunya, jo era l’únic estranger; i recordo que, a les classes respectives, als meus germans Mònica i Francesc els passava igual. Un curs superior al meu, en canvi, sí que hi havia uns germans sud-americans; però no eren de Sant Cugat: ¡vivien a La Floresta! Per a nosaltres, potser perquè érem nens, els únics estrangers que hi havia eren precisament els castellans. Perquè fins el 1985, si no ho recordo malament, les classes estaven separades entre nens catalans i nens castellans, i l’únic contacte entre els dos grups eren els partits de futbol, de gran rivalitat.

D’estrangers, més aviat pocs. Alguns, però, eren de tota la vida. Un que teníem per aquí era un alemany (suposo que era alemany) grassonet i galtavermell, amb una barbeta a la Tornassol, que sempre duia una motxilla a l’esquena. Encara volta. Per suposat, en aquella època, al poble no hi havia negres, àrabs ni orientals. Tampoc no n’hi havia masses als dos únics canals de televisió que existien en aquell moment: TV1 i TV2. Aquests individus, si és que existien realment, era als còmics i en alguna sèrie de televisió com El show de Bill Cosby. Sovint tenien papers perfectament delimitats: els orientals, per exemple, solien ser dolents i grans lluitadors de judo (aleshores l’única art marcial que hi havia era el judo, gràcies a en Bruce Lee). Recordo la primera vegada que vaig veure un grup de negres: van venir a jugar a bàsquet al pavelló municipal, i a la colla ens va cridar l’atenció que somriguessin permanentment.

Ara, en canvi, a Sant Cugat som internacionalíssims. No parlo només de les onades d’immigració, que imagino similars a tot arreu, sinó d’immigrants europeus, que parlen a la mainada en anglès o rus al mig del carrer Santa Maria. Fins i tot celebrem un Dia d’Europa i, no sé si us hi heu fixat, les botigues més noves del poble imiten els aparadors típicament anglosaxons. El que costa de trobar aquí, de vegades, és algú que parli català pel carrer... Però això tampoc no és notícia. Tinc per a mi, mireu quines coses, que si el català ha de sobreviure serà precisament gràcies a aquests nous santcugatencs, que potser veuen en la nostra petita cultura un fet diferencial que els atrau i defineix. ¡Esperem-ho!