Excel·lència exclusivament visual

Una fascinant ambientació, acompanyada per la magnètica banda sonora del prolífic compositor italià Ennio Morricone, transporta, des del primer instant, en l'espai i el temps: gèlids i inhòspits paisatges de l'Oest s'obren davant els nostres ulls per, a poc a poc, poblar-se de personatges que prometen la marca de la casa: la marca Tarantino.

Sense escatimar minuts, el temps es posa al servei del seu repartiment coral (durant més de dues hores i quaranta minuts) perquè juguin la partida; o, sobretot, la partida del seu creador. La convivència forçada de vuit persones (a causa de les inclemències del temps) en un aïllat refugi de muntanya, promet reunir en l'experiència els trets més infernals als que pot arribar un col·lectiu humà, sobretot quan l' instint de supervivència més límit entra en acció.

L'aroma de western transpira cada instant de The Hateful Eight; els seus actors són immensos; i la intimitat visual generada per un format cinematogràfic que no s'emprava des dels anys seixanta (Ultra Panavision 70) són alguns dels trets que aconsegueixen transportar i, fins i tot, hipnotitzar la mirada. Però, tret de la tensió narrativa generada en certs moments (Tarantino no perd el seu pols, ni el seu domini de les imatges), tot s'atura en aquestes exquisides formes (incloent-hi els esperats litres de sang i les explosions d'òrgans vitals bàsics).

La superficial elaboració dels personatges, del seu desenvolupament i la poca solidesa de la trama esmicolen la treballada carcassa. I la resolució del misteri creat durant el seu dilatat metratge resulta, almenys des de la meva opinió, totalment inversemblant.