Paris és una ciutat que et rep amb un cop. Pot ser literalment, donada la mania incomprensible dels parisencs d’empènyer sempre que passen pel costat d’algú; però més aviat el que cau en arribar aquí és la figura de París que teníem dins del cap. La famosa vie bohème es queda en res en veure els preus de totes les terrassetes i els idíl·lics trasters. En aquest cas, pel seu increïble preu (apartaments de 9m2 a 700€/mes), conseqüència d’un desequilibri boig entre oferta i demanda.
Aquí el temps que passa entre que es penja un anunci a Internet i que el pis es llogui és qüestió d’hores. En alguns casos el propietari, en comptes de penjar les seves dades de contacte, dóna la direcció exacta de l’apartament, amb dia i hores de visita. Arribat el moment, una cua d’aspirants a llogaters, la majoria estudiants, espera davant de la porta el seu torn per veure l’apartament. És important remarcar el fet que és el propietari qui escull la persona a qui li lloga l’apartament, i no al revés. Aquesta selecció es fa en base a un dossier que tothom ha de portar a l’hora de fer la visita.
Això són els papers que declaren que el llogater en potència pot pagar sense problemes. Per demostrar-ho es demanen certificats: factures, contractes de feina i en la majoria de casos - aquest és el gran problema dels estudiants estrangers- es demana tenir un garant francès. Això vol dir que algú amb un sou que superi entre 2 i 3 vegades el preu del lloguer del pis en qüestió i que visqui a França (o com a mínim que hi pagui els impostos) es comprometi a pagar si tu no pots. Si no és així no es dóna per vàlid i és molt possible que el propietari no “t’accepti com a candidat”. La conseqüència d’això és que per trobar apartament hem de buscar petites esquerdes, pisos que no demanin complir aquestes condicions perquè no poden fer-ho.
Des que estic aquí he conegut gent que viu des d’una habitació a la infermeria d’una escola fins a un pis que havia servit de prostíbul. Però en realitat el més comú és acabar vivint als afores de París. L’estètica bohèmia és una barreja entre deixat i bell. Com a artistes, superposaven viure del que els agradava a tenir diners. Per això vivien en estudis diminuts, en barris “populaires” que avui dia s’han convertit en punts clau del turisme. Aconseguien fer agradables llocs que per ells mateixos no ho hagueren estat, gràcies al seu art i les ganes de passar-s’ho bé.
Qui havia de dir que el més semblant a això actualment seria la situació dels Erasmus...
Aquí el temps que passa entre que es penja un anunci a Internet i que el pis es llogui és qüestió d’hores. En alguns casos el propietari, en comptes de penjar les seves dades de contacte, dóna la direcció exacta de l’apartament, amb dia i hores de visita. Arribat el moment, una cua d’aspirants a llogaters, la majoria estudiants, espera davant de la porta el seu torn per veure l’apartament. És important remarcar el fet que és el propietari qui escull la persona a qui li lloga l’apartament, i no al revés. Aquesta selecció es fa en base a un dossier que tothom ha de portar a l’hora de fer la visita.
Això són els papers que declaren que el llogater en potència pot pagar sense problemes. Per demostrar-ho es demanen certificats: factures, contractes de feina i en la majoria de casos - aquest és el gran problema dels estudiants estrangers- es demana tenir un garant francès. Això vol dir que algú amb un sou que superi entre 2 i 3 vegades el preu del lloguer del pis en qüestió i que visqui a França (o com a mínim que hi pagui els impostos) es comprometi a pagar si tu no pots. Si no és així no es dóna per vàlid i és molt possible que el propietari no “t’accepti com a candidat”. La conseqüència d’això és que per trobar apartament hem de buscar petites esquerdes, pisos que no demanin complir aquestes condicions perquè no poden fer-ho.
Des que estic aquí he conegut gent que viu des d’una habitació a la infermeria d’una escola fins a un pis que havia servit de prostíbul. Però en realitat el més comú és acabar vivint als afores de París. L’estètica bohèmia és una barreja entre deixat i bell. Com a artistes, superposaven viure del que els agradava a tenir diners. Per això vivien en estudis diminuts, en barris “populaires” que avui dia s’han convertit en punts clau del turisme. Aconseguien fer agradables llocs que per ells mateixos no ho hagueren estat, gràcies al seu art i les ganes de passar-s’ho bé.
Qui havia de dir que el més semblant a això actualment seria la situació dels Erasmus...