Explica'm solfes!

Amb aquesta d'avui, inicio amb il·lusió la meva etapa com a col·laborador d'aquest mitjà. Se'm demana i autoritza a compartir amb tots vosaltres observacions, descripcions i reflexions més o menys personals com a santcugatenc (i florestí, en el meu cas).

I ja faig tard. Començo fent tard, molt bé, noi! Que ja fa un munt de dies què s'espera amb paciència-impaciència aquest article (no pas tant per les expectatives que puguin generar les meves paraules com pel fet d'haver-me d'ajustar a uns terminis d'entrega lògics i coneguts amb prou antelació).

Fer tard. Una constant. Massa gran per matricular-me al Conservatori del Bruch (amb 19 anyets...)... Massa gran per fer-me del Club Súper 3, au... Ho sento, els ajuts són només pels menors de 35 anys... Em matriculo al Conservatori del Liceu per mirar d'acabar la carrera... i va i es crema!, etc., etc., etc.

I ara aquest article, que em pilla a mitjans d'abril preparant el concert de St. Jordi d'enguany amb l'Orquestra Simfònica i amb toooooots els nanos del poble (perquè mira que n'hi arriba a haver, de nanos, al poble...) participant en les mil i una cantates que s'han representat aquests dies a l'Auditori.

Quin goig que feia, la canalla! Quan els veig assajar i participar amb aquella il·lusió i aquelles ganes, tot gaudint de la màgia de l'espectacle i sentir-se'n actors alhora, entenc perquè em vaig voler fer músic...i me n'adono que, darrere del treball, l'esforç i els anys d'ofici s'hi amaga la possibilitat de poder obrir una finestreta que em permeti seguir gaudint de la música, com un nen...

Faig tard, ho sé. Disculpeu-me. Però sóc on vull ser. Beneïda canalla .