Extinció de les espècies

Arreu ressonen veus d’alarma respecte a les extincions d’espècies animals. Però, i les petites i aparentment insignificants? Com les de Sant Cugat: la guineu i el teixó, o també el conill que s’ha quedat sense sembrats on pasturava.

La perdiu, la guatlla, l’alosa i la cogullada sense camps de cereals on alimentar-se i poder-hi niuar. També el talp, el ratolí i la rata obliguen a desaparèixer el mussol i l’òliba en mancar-los-hi la seva dieta. I ja no es veuen ni serps ni llangardaixos.

Gairebé han desaparegut de Sant Cugat les orenetes, els falciots i els rats-penats perquè no poden alimentar-se de mosquits perquè aquests no poden reproduir-se en els cursos d’aigua dels torrents i rieres ara soterrats, el mateix que granotes i gripaus perquè no tenen lloc on criar els seus capgrossos.

També retrocedeixen les mosques sense la seva incubadora preferida: els nombrosos femers casolans i altres excrements animals. Queda una puput, dues, tres? I segueix la progressiva desaparició de munió d’ocells més menuts: rossinyols, pardals i els estols d’ocells cantaires: pinsans, caderneres, verdums o els discrets gafarrons. Però encara s’hi poden afegir, entre d’altres, els cargols, els grills, les papallones...

Què s’ha perdut o perdem els santcugatencs amb aquestes extincions? El que sí que compta, és que es tracta d’un fet irreversible, aparentment imparable. I, com a final, una pregunta clara: tot plegat afecta o no la cadena tròfica local? I més important encara: ens afecta ara o en el futur als santcugatencs i, si és així, de quina manera?