Extravagàncies digitals

Sis anys després d'Alice in Wonderland, Tim Burton (Beetlejuice, Eduardo Manostijeras) passa de la direcció a la producció i cedeix, per a aquesta segona i anodina entrega, la mirada des de darrere les càmeres al britànic James Bobin (The Muppets). El protagonisme dels efectes especials digitals en la creació d'un carregat univers oníric satura, massa sovint i en detriment de la dimensió dramàtica, la narrativa del nou producte de la factoria Disney.

Amb un metratge excessiu, Alice Through the looking glass es basa, molt mínimament, en la novel·la de Lewis Carroll Through the Looking-Glass, and What Alice Found There (1871). I, com ja va passar amb la primera entrega, la majoria de simbolismes nascuts de la ploma de l'escriptor britànic no arriben a fer acte de presència.

La força de la història i dels personatges creats pel gran imaginari de Carroll queda fosa i gairebé desapareguda entre el sofisticat mar estètic d'aquest producte amb molt excés digital i molt poca ànima. Alicia lluita contra les normes establertes i prefereix recórrer el món en lloc de sentir-se lligada a una vida marcada pel matrimoni i els compromisos socials.

Aquestes guspires d'apoderament femení segueixen presents en aquesta nova revisió del clàssic decimonònic; però la resta d'ingredients han quedat reduïts a la seva més mínima expressió; una expressió merament estètica que confon imaginació amb sobrecàrrega de costosos efectes visuals. I la màgia, l'emoció i la fantasia queden, doncs, absents entre tanta bogeria visual.

El millor: La idea que reposa darrere la trama: cada hora, minut i segon són un regal.

El pitjor: L'excessiva preeminència de les extravagàncies digitals, entre les que queden perdudes la màgia i l'ànima de la història.