Facta, non verba!

Estem en uns moments en què ens qüestionen, ens qüestionem, si som europeus, espanyols, catalans, santcugatencs, mirasolencs... bé per interès, per convicció, creença, satisfacció... i el que oblidem o deixem a part és que el que som és nosaltres, primer en l'àmbit individual i després en l'àmbit col·lectiu, però sempre partint de l’individu, de la persona.

Penso que és clau assumir altre cop aquesta consciència individual, ara deixada en gran part en els nosaltres en plural, en la difosa i poc concreta figura de la societat, que a més anomenem, segons conveniència, en civil, política, militar, educativa... per assumir la responsabilitat en lletres grans, que ens pertoca i les petites però importants responsabilitats, que ens són ineludiblement pròpies. No podem defugir-les, perquè ens neguem una part important del nostre ésser i per tant de la nostra contribució a la societat.

Els esportistes estem involucrats en clubs, en institucions esportives de tota mena, que a part de l’especificitat de cada esport, tracten d’ensenyar i potenciar els valors humans, dins i fora d’aquesta pràctica.

Ara el nostre magnífic i singular primer món està sota una gran pressió, alguns diuen que inclús està sotmès a una guerra. Veiem i sabem que entre nosaltres hi ha un milió de persones com nosaltres, bé, ara se’ls hi diu desplaçats, que a més, actualment són classificats, fruit d’un esforç intel·lectual d’alguna ment pertorbada i execrable, com polítics o econòmics.

Tot i estar entre nosaltres, no estem junts, simplement coexistim en aquesta Europa més propera al seu origen de mercat comú, que al somni d’un espai real de vida en comú. Amb aquest milió de persones no convivim sense voler acceptar i per tant prendre consciencia que hi són per quedar-se i ser nosaltres, tots junts en el pròxim futur i més enllà.

Considero que des dels clubs, la Coordinadora, Sant Cugat Creix, les diferents Regidories involucrades en l’esport, s'hauria de fer un pas més en l’ensenyament dels valors mostrant com aquests es porten a terme, com per exemple amb solidaritat de tota mena... hi ha molt a fer i aquest seria un pas que honoraria l’esport com a pràctica d’estructuració social.

Quan fa uns anys van tancar el Centre Aura del nostre municipi, van tancar quelcom més que un espai i un lloc de possibilitat de futur per nois i noies, que no eren de Sant Cugat, ens van tancar un lloc on aprendre entre altres coses solidaritat, feta des de la responsabilitat i l’amor.

Com deia Jaume Sisa, “l’únic que no podem fer en aquesta vida, és no fer res”.